De victòria en victòria

El problema no és el “relator”. En tot cas, el relator –se li doni el significat que se li vulgui donar– és la cirereta perquè el final encara sigui més humiliant. El problema és l’estratègia de fons: creure que el diàleg del Govern espanyol amb el Govern català, precisament en aquest moment, pot ser un bon mètode per resoldre la difícil situació creada a Catalunya.

Aquesta és la ingenuïtat de Pedro Sánchez, el seu voluntarisme, el seu adamisme. La seva creença que a Catalunya existeix un problema perquè ell no governava Espanya i ara que és president el resoldrà. El final serà trist i ja està anunciat. Els nacionalistes catalans acabaran dient que és igual que el Govern sigui del PP o del PSOE, total, tots són igualment espanyols i, per tant, incapaços d’entendre Catalunya i la democràcia i de donar satisfacció a les aspiracions catalanes.

Una vegada dit això, es quedaran tan amples, amb l’aplaudiment dels seus i la silenciosa complaença de les forces vives catalanes, aquesta famosa societat civil tan valenta, la que només diu el que pensa en privat, no sigui que algú s'emprenyi i els arribin les conseqüències. També aplaudiran els columnistes d’opinió, no només els independentistes, que, per descomptat, donaran suport a les posicions oficials, sinó també aquells que han de repetir en cadascun dels seus articles que no són independentistes perquè algú, algun despistat, se'ls cregui, perquè això no és el que es dedueix dels seus textos.

Tant de bo m’equivoqui, però tot això està a punt de passar i, com a molt tard, començarà quan s’aprovin els Pressupostos i Sánchez, una autèntica ganga per a l’independentisme, es consolidi en la presidència del Govern espanyol uns mesos més… per gestionar la sentència, la famosa sentència. Una vergonya que, si és certa, ofèn el poder judicial i posa en qüestió tot l’ordenament constitucional.

Els riscos que corre l’intrèpid Sánchez, i que repercuteixen en el crèdit del seu partit, arrenquen de la moció de censura. No es poden forçar les institucions. Som en un sistema parlamentari, és a dir, una forma de govern en la qual el president ha de tenir el suport d’una majoria de la Cambra per poder exercir les seves funcions, és a dir, dirigir el Govern per promoure canvis legislatius, aprovar pressupostos, executar lleis, dirigir l’Administració, nomenar càrrecs i planificar tota aquesta acció per a un període de temps raonable en el qual es pugui arribar a obtenir determinats finalitats polítiques, les fixades en el programa de govern aprovat en el moment en què va ser nomenat.

En la passada moció de censura es va aconseguir un acord per fer fora Rajoy i substituir-lo per Sánchez, però no hi havia cap programa de govern, i difícilment n’hi podia haver en aquella moció improvisada en poques hores i amb el suport de forces polítiques que poc tenien a veure amb les posicions tradicionals del partit socialista, és més, eren contràries i, en algun cas, rivals. És el cas de Podem i les seves confluències, que pretenen, o pretenien llavors almenys, ser el partit hegemònic de l’esquerra i, per tant, substituir el PSOE. Però encara més diferència distingeix el PSOE, per una raó o altra, dels partits nacionalistes bascos i catalans. En uns casos perquè són conservadors (PNB i PDeCAT) i en d’altres perquè, a més, són independentistes (ERC i Bildu). Amb el suport d’aquestes forces polítiques Sánchez va ser investit president. Potser si hagués convocat immediatament eleccions hauria millorat els resultats anteriors, però, en tot cas, el que era evident és que amb uns socis com aquests no podia governar.

Però el poder és temptador i quan s’aferra no és fàcil deixar-lo anar. Ara bé, el discerniment és una virtut que serveix per evitar temptacions insensates. Sánchez no el va utilitzar, es va llançar a una piscina sense aigua i ara és allà, intentant treure el coll, atrapat per uns companys de viatge que no perdonen i li seran deslleials fins que aconsegueixin treure-li el suc que considerin convenient. Els seus líders estan processats i el judici oral, que comença la setmana que ve, serà forçosament llarg, i previsiblement el final coincidirà més o menys amb les properes eleccions. ¿Els partits independentistes catalans poden donar suport a Sánchez mentre els seus líders estan sent jutjats sense que les bases –aquestes bases de manifestants als carrers que tant han utilitzat o els tuitaires que cada dia vomiten insults– no es rebel·lin contra ells? Em sembla ben poc probable.

Però potser Sánchez haurà aprovat els seus Pressupostos, satisfarà Podem i tirarà endavant una temporada. De victòria en victòria fins a la derrota final.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.