L’aliança entre el PSOE i Ciutadans

En els últims mesos en la política espanyola s’està erigint un mur ideològic que separa els ciutadans en dos bàndols. La frontera que divideix l’esquerra de la dreta és cada vegada més impermeable i sembla que s’imposa la clàssica teoria de les dues ribes, que fa que els ciutadans equidistants es vegin obligats a nedar cap a una de les ribes si no volen morir ofegats.

Certament, ens trobem davant d’un escenari polític particularment polaritzat. A priori tot indica que hem deixat enrere aquests temps en què els ciutadans tenien una preferència majoritària per acords polítics transversals. El 2016, durant el període previ a la repetició d’eleccions generals, quan el debat sobre coalicions i pactes de govern dominava l’agenda pública, la preferència majoritària dels espanyols era el mestissatge ideològic. Els votants del PSOE tenien com a primera preferència un Govern tripartit que inclogués tant Ciutadans com Podem. Per la seva banda, els votants de Ciutadans volien formar part d’un Govern de gran coalició format pel PP i el PSOE. Així doncs, en tots dos casos, els espanyols demanaven compromisos entre l’esquerra i la dreta.

De fet, el 2016 els votants del PSOE sentien que en termes ideològics el seu partit es trobava essencialment equidistant entre Podem i Ciutadans. Els votants socialistes consideraven que la posició de centre esquerra del PSOE situava el partit just en el punt intermedi entre un Podem marcadament d’esquerres i un Ciutadans percebut llavors essencialment com de centre dreta.

Últimament la política espanyola ha canviat molt profundament. El partit d’Albert Rivera és ara un partit marcadament de dretes als ulls de l’electorat socialista. I, de la mateixa manera, els simpatitzants de Ciutadans consideren que el PSOE s’ha mogut cap a l’esquerra, allunyant-se de les posicions moderades del centre esquerra.

Així doncs, el centre polític s’està buidant. Això ha provocat que s’estengui la sensació que els pactes transversals o mestissos en l’àmbit ideològic són avui inviables. No obstant això, es tracta, al meu parer, d’una conclusió precipitada. És probable que molts votants del PSOE i de Ciutadans considerin que els seus partits estan més allunyats que mai i que els queda ben poc en comú. Tot i això, les preferències sempre són relatives i es formen comparant les alternatives viables en aquell moment. El desig d’un pacte PSOE-Ciutadans depèn en bona part de com d’atractius siguin els pactes alternatius que l’aritmètica parlamentària permet. I aquests són cada vegada menys atractius.

Certament, els votants socialistes preferirien un Govern d’esquerres amb Podem. No obstant això, les enquestes indiquen que en el millor dels escenaris possibles el PSOE només podria revalidar un Govern d’esquerres amb el vistiplau dels partits nacionalistes catalans. I actualment ERC i el PDeCAT són socis altament incòmodes per al PSOE per dos motius. En primer lloc, són formacions que generen un important rebuig a una part del seu electorat i, per tant, pactar-hi els pot implicar un desgast electoral rellevant. I en segon lloc, els nacionalistes catalans ja no compleixen aquest paper de garants de l’estabilitat que tenien en el passat i que permetien que Espanya tingués els Governs més duradors entre les democràcies parlamentàries del nostre entorn. Actualment, incloure aquests partits com a socis és confiar en una majoria parlamentària inestable.

D’una manera similar, pot ser que molts votants de Ciutadans vegin ara el PP com un aliat més atractiu que no pas el PSOE. No obstant això, les enquestes indiquen que la dreta necessitaria molt probablement el suport de Vox per aconseguir una majoria parlamentària. La presència de Vox com a peça fonamental pot fer que molts votants del centre dreta acabin de nou percebent el PSOE com un soci més atractiu.

Així doncs, en la política espanyola s’estan produint dos processos antagònics. D’una banda, en els últims mesos estem vivint un important procés de polarització en la competició partidista. D’altra banda, les enquestes comencen a suggerir que ni l’esquerra ni la dreta poden aconseguir majories parlamentàries sense disposar de socis molt incòmodes: ja siguin els nacionalistes catalans per al PSOE, o Vox per a Ciutadans. Tot i que el primer procés està fomentant la política de blocs estancs sense possibilitat d’acords ideològicament transversals, el segon procés empeny en sentit contrari. En definitiva, l’aliança entre el PSOE i Ciutadans mai havia estat més lluny i més a prop al mateix temps.