‘Campeones’ guanya el Goya a la millor pel·lícula en una nit dominada per ‘El reino’

Per una vegada, ser campió —i en això estarà d’acord l’equip de bàsquet Los Amigos— és millor que ser subcampió. El Goya a la millor pel·lícula per Campeones, de Javier Fesser, és una reverència de l’Acadèmia a un cineasta volgut, que a més ha sabut connectar amb la taquilla. Durant els darrers lustres, la pel·lícula espanyola que més recaptava no era precisament la que guanyava el Goya principal. En aquesta edició sí, els 1.600 acadèmics han coincidit amb els 3,2 milions d’espectadors que han anat a veure Campeones, una pel·lícula de superació protagonitzada per un equip de bàsquet, que es va emportar el màxim guardó en una gala celebrada a Sevilla. Una cerimònia en la qual El regne, de Rodrigo Sorogoyen, va obtenir set premis.

Els Goya van saber, a més, reconèixer una Espanya plural. Les veus que des de l’escenari van agrair els premis van estendre acta del moment que viu el país, en uns guardons que, a més, se celebraven per segona vegada fora de Madrid. Començant per Jesús Vidal, l’actor revelació per la comèdia àcida de Fesser. Vidal, amb una discapacitat visual —només pot veure el 10%, i només per un ull—, va avisar a la Acadèmia: “Ens doneu visibilitat, diversitat i inclusió; no sabeu el que feu”.

El premi a la millor pel·lícula el van lliurar les actrius de Mujeres al borde de un ataque de nervios: Loles León, Julieta Serrano i Rossy de Palma, encapçalades per Pedro Almodóvar. Fa 30 anys que van rebre aquest Goya i ahir a la nit elles el van donar a Campeones, que en total va obtenir tres guardons. “El cinema serveix”, va afirmar des de l’escenari el productor Luis Manso. Fesser va subratllar que quan va començar el rodatge es parlava de discapacitats intel·lectuals. “Avui parlem de persones amb capacitats diferents. Millor encara: parlem de campions”.

Per al thriller polític El reino, de Rodrigo Sorogoyen, una immersió en el fang de la putrefacció moral de la corrupció espanyola, va quedar el sabor agredolç d’obtenir set premis, inclosos el de millor direcció i el millor guió original, tot i que no el més important.

Els presentadors de la cerimònia, Andreu Buenafuente i Silvia Abril, van donar ritme i van aportar rialles. També una reflexió: “Deixeu en pau l’humor. Ens fa més lliures”. Els missatges van quedar en boca dels premiats, en discursos com el d’Arantxa Echevarría, millor direcció novella amb Carmen y Lola, que va recordar: “La maduresa d’una societat es mesura pel lloc que hi ocupa la dona. L’hi dedico als qui no són capaços de ficar-se en la pell de l’altre, als qui no creuen en les lleis de violència de gènere. Que vagin a veure una pel·lícula de gitanes lesbianes”. I el mateix així, reblava, descobrien altres coses.

Hi va haver unes altres primeres vegades, com la de Laura Pedro, la primera dona que guanyava el guardó com a cap d’equip d’efectes digitals. Ho va aconseguir amb Superlópez, que Pedro va realitzar com a treballadora de l’empresa El Ranchito, una de les companyies capdavanteres en efectes. Per primera vegada, Netflix va guanyar el guardó a la millor pel·lícula iberoamericana, gràcies a Roma, el destructor mexicà liderat per Alfonso Cuarón i cridat a arrasar en totes les gales.

Per part de Roberto Fernández, de l’equip de so del regne, hi va haver una reflexió sobre un altre dels reptes pendents per aconseguir una societat millor: la conciliació. Eva Llorach, amb el premi a la millor actriu revelació a la mà, va demanar a la resta de les nominades en qualsevol categoria que es posessin dempeus. “Vull fer un frances macdormand [en referència a la mateixa petició que l’actriu nord-americana va realitzar als Oscar]“. I amb el lideratge de Penélope Cruz, la primera actriu de les quals Llorach va demanar que es posés dempeus, la resta es van aixecar, es van mirar i es van reconèixer: eren 29 dones i, a canvi, hi havia 113 homes.

Per primera vegada, James Rhodes —reconvertit en el millor ambaixador d’Espanya— va actuar en els Goya, i va interpretar una desoladora peça de Bach en el moment de recordatori dels morts. Per primera vegada va cantar Rosalía, i ho va fer amb Me quedo contigo, de Los Chunguitos. Susi Sánchez, la millor actriu protagonista per La enfermedad del domingo, va guanyar el seu primer premi a la meitat d’una increïble gimcana: es va fer la catifa vermella, se’n va anar a fer la seva funció en un teatre a Sevilla i va tornar per a la cerimònia. Ella defensava l’única candidatura de la pel·lícula de Ramón Salazar.

Hi va haver una segona vegada: Antonio de la Torre per fi va aconseguir el seu segon Goya, després de guanyar el primer a la primera. Entremig, 11 candidatures més. “Aquest Goya es queda en aquesta terra, que ha acollit a la gent estrangera i que continuarà acollint-la”. De la Torre representa el polític corrupte d’El reino, que es va emportar set premis. Aquest polític hauria gaudit d’alguns moments hilarants de la gala, com l’acumulació d’orquestrines, estudiantines, xirigotes, ballets i conjunts de sambistes, abans que aparegués Màxim Huerta, que es va autoanomenar “el breu”, pel seu ràpid pas pel Ministeri de Cultura, i perquè va anunciar el Goya al millor curt de ficció.

La lluita d’aquells que viuen al costat dels perdedors, dels que habiten en la part fosca de la història, es va veure reflectida en dos premis, el de millor documental per El silencio de los otros, de Robert Bahar i Almudena Carracedo, sobre els crims del franquisme. I el Goya al millor llargmetratge d’animació se’l va emportar Un dia más con vida, l’adaptació de la primera novel·la del reporter Ryszard Kapuscinski, un film bonic de Damian Nenow i Raúl de la Fuente, que ja es va emportar aquest guardó al cinema europeu.

“Les coses les he fet per a vostès, sempre per a vostès”, deia Chicho Ibáñez Serrador al final del vídeo en què se celebrava el seu Goya d’Honor. En aquesta edició dels Goya, l’Acadèmia va pensar en tots els espectadors i televidents, pel que fa als premis i al ritme de la cerimònia.