Abans de Trump, un tal Crawford

Una de les idees més repetides entre els cercles culturals i intel·lectuals el novembre del 2016 és que l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca els va agafar per sorpresa, que no hi donaven un cèntim perquè un clowni un incendiari amb un pentinat ridícul es convertís en l’home més poderós de la Terra. Després de l’arrencada de cabells generalitzada vingué la cerca de raons i les anàlisis: que si la por, que si Hillary Clinton… Més enllà que sobti que un país que ja havia propulsat al poder Ronald Reagan es fes creus per un fet així, un altre argument per qüestionar tant de rebombori és que els EUA comptaven amb un gros de novel·les que advertien de la facilitat a l’hora de manipular l’electorat per mitjà d’una figura messiànica completament buida. Intrigat per les possibilitats de posar l’experimentació formal i estructural de la novel·la —a partir del sotrac que li causà el modernisme pictòric— al servei de la denúncia de la creixent deshumanització de la societat nord-americana per la seva entrega a un capitalisme i un clientelisme que mataven la seva ànima, John Dos Passos (Chicago, 1896 — Baltimore, 1970) fou, al principi de la seva carrera, quan encara no s’havia desencantat del comunisme, una de les veus literàries més visibles en el compromís (fútil, a la fi) d’evitar la caiguda de la democràcia dels seus en unes mans com les de Trump. Ho va fer, si bé als anys 50 inicià un gir conservador que el va fer donar suport al camí de Richard Nixon fins al 1600 de Pennsylvania Avenue.

Publicada el 1943, dues dècades després de Manhattan Transfer i una d’ençà que la Trilogia USA el reafirmés com un dels grans de la ficció nord-americana de la primera meitat del XX, El Número U (ara per primera vegada en català) és la crònica de l’ascens imparable a la presidència dels EUA d’un senador demòcrata de perfil populista, Homer T. Crawford, el qual predica hipòcritament la humilitat, l’honestedat i l’esforç com a virtuts que portaran el benestar econòmic i social als seus compatriotes —l’eslògan central de la seva campanya és “Tots milionaris”, més il·lusionant i delirant encara que el de “Make America Great Again”—, mentre que de portes endins és un tirà i un egòlatra que menteix, enganya, manipula i roba sempre que en té l’oportunitat... Dos Passos no es mostra tan interessat en el retrat d’un arquetip malvat i corrupte sinó en l’entorn proper que el fa possible, l’engranatge d’assessors, col·legues del partit, periodistes i jutges que anteposen diferents formes de lucre (tangible i intangible) als principis morals. Al bell mig d’aquesta conxorxa d’aduladors i possibilitadors es troba Tyler, teòric secretari i redactor de discursos que, a l’hora de la veritat, serveix d’home per a tot. L’escriptor s’enganxa a ell, físicament i espiritual (pensem en una càmera que el seguís a tot arreu, envaint clarament l’espai íntim, i en una veu en off que busqués transcriure els pensaments que no hi pot compartir públicament), revelant-nos a poc a poc el procés de desengany i fàstic que li produeix formar part de l’èxit del monstre.

El Número U narra, doncs, el camí ètic d’un peó actiu dins un sistema podrit que pren consciència del problema a mesura que una combinació d’estrès i ràbia, agreujada per un enamorament sense esperances de la maltractada dona del senador, el record dolorós d’un germà comunista mort a la guerra i l’abstinència alcohòlica, l’aboca a una mena de desconnexió mental i a la necessitat de deixar enrere la seva contribució a un desastre polític de grans dimensions.

Com a la seva obra mestra, Manhattan Transfer, Dos Passos imprimeix a l’acció una febre, un pols, un nervi i un ritme que denoten a la perfecció la conjunció d’elements que envolten una maquinària política en estat d’ebullició, tant cap a fora (mítings, actes de recaptació de fons, visites per fer-se la foto i estrènyer mans, àpats professionals, sales de ball) com cap endins (trànsits d’un lloc a un altre, reunions a porta tancada, trucades, esbroncades entre bastidors). Diàlegs, escenes, reflexions privades i escenaris flueixen sense descans, mentre en paral·lel l’equilibri vital del protagonista trontolla, enfilant un camí de no retorn. Un dels mèrits de l’autor és que defuig el risc de vessar les seves idees polítiques frontalment i fer un ús pamfletari de la ficció, reservant-se el seu compromís amb el poble en els interludis que busquen copsar la seva essència. Novel·la pertinent en temps de populismes exacerbats i lliçó de dinamisme narratiu.