Alguna cosa put

Hamlet, príncep de Dinamarca, torna del desterrament i passa per un cementiri. Allí un enterramorts li diu que el bufó Yorick, el seu amic d’infància, és mort. Aleshores Hamlet contempla el crani i reflexiona sobre el pas del temps. I ho fa tot recordant les burles i els saltirons, i aquells acudits de l’amic que enjogassaven la concurrència. L’eco del riure que provocava els cortesans. Anys enrere, el bufó alegrava l’aire greu de palau, però en el present melancòlic del príncep és un emissari del desastre. Hamlet també es plany que l’amic no tingui l’oportunitat de riure’s d’ell mateix.

Ben mirat, no cal que els bufons siguin morts per avaluar si les seves ocurrències feien d’aquest món un món millor. Sense el bàlsam dels humoristes, el present seria indigerible. D’això que totes les cultures, d’ara i d’abans, tots els règims polítics, totes les religions, sistemes, estructures de vida comunal hagin permès i fins i tot estimulat la figura del bufó entre les seves files. Més o menys condicionat pels límits de la moral o dels codis civils i penals, més o menys a prop de perdre el cap a les guillotines i altres mètodes correctius, el bufó és connatural al funcionament de qualsevol grup que pretengui, precisament, existir com a tal. L’eco del riure de Yorick, és clar que és un mal presagi: indica que, quan el bufó hi era, les coses anaven més bé.

Cada dos per tres, quina roda, el tema dels límits de l’humor torna a la palestra. Ahir era el pobre disbarat del Dani Mateo, avui és la collonada de La sotana, el programa d’humor que Betevé ha tancat per irreverent. És lògic que el rei despatxi el bufó si no li plau la línia adoptada. És del tot normal que, després d’un gag corrosiu, la legió d’ofesos demani el cap de l’humorista. Fins i tot és perfectament comprensible que la llei castigui segons quines derrapades humorals. Entre tots ho farem tot. Però el que no és tan habitual és que un humorista en censuri un altre. Perquè aleshores l’equilibri, ço és, el moll de l’os del grup, que bascula entre l’astracanada i la inquisició, deixa de tenir sentit.

Com que sempre hi haurà alguna cosa que pudirà a Dinamarca, sempre tindrem la necessitat de l’humor. Gràcies a la premissa, Sergi Mas, periodista i actor, fa més de trenta anys que fa xarades als mitjans. Però fa uns dies es va significar per ser un dels mediàtics que va carregar contra la línia humorística de La sotana. O sigui que es va erigir en portaveu involuntari de la censura latent i estrafeta de la moral col·lectiva. I això és un error. Un rei no demana l’abdicació d’un altre rei. Ni que sigui pel proteccionisme de visos sindicals, un humorista no hauria de posar la sordina als congremials, si no és que s’hi llança amb les mateixes eines. Si al Sergi Mas no li agrada La sotana, que la ridiculitzi. Tota la resta serà denigrar aquest ofici extraordinari que és l’humorisme.