La bella i la bèstia: Luis Suárez

Luis Suárez va acabar adolorit el partit de Lliga amb l’Eibar i difícilment jugarà la Copa contra el Llevant. Als seus 31 anys, ja no pot jugar sempre i, a diferència de Messi, no descansa al camp sinó que ha de fer repòs a casa i teràpia als vestidors i als serveis mèdics, cuidar-se les articulacions i especialment els genolls, i administrar la seva participació amb l’Uruguai. Quan alguna vegada es desentén de defensar i es queda depenjat en atac al costat de l’argentí, és perquè ha d’agafar aire i estar preparat per oferir-se i desmarcar-se tan bon punt el Barça torna a recuperar la pilota, com es va poder veure diumenge al Camp Nou.

L’uruguaià va marcar dos gols i va participar en el 400 de Messi a la Lliga. L’1-0 va ser especialment celebrat per la combinació que va fer amb Busquets i Coutinho i la dificultat de la rematada per batre Riesgo. Va assistir l’argentí en el 2-0 i va fer el 3-0 després d’un fora de banda que va treure Sergi Roberto: la seva determinació a l’hora d’atacar l’espai i xutar sobre la sortida del porter resumeixen bé les qualitats que se suposen a un nou. Luis Suárez és generós amb el seu equip i resulta un corcó per al rival, tant que sovint demanen que l’amonestin o l’expulsin, precedit de mala fama a Anglaterra i Holanda.

Al Barcelona no ha protagonitzat cap incident semblant als que se li recorden al Liverpool, a l’Ajax o amb l’Uruguai. No és que hagi perdut la mala llet ni que ara accepti que Valverde el canviï. Luis Suárez no només manté la facilitat natural per guanyar la pilota en el cos a cos —circumstància que se suposa als que saben de què va el joc físic, davanters centres que posen la sang als equips artístics, per valents, ràpids i desequilibrants, aquells que fan sempre el primer gol—, sinó que a més, amb el temps, ha millorat com a nou i com a futbolista, tot i que no apareix mai com un dels màxims candidats a guanyar la Pilota d’Or.

Possiblement no té el carisma d’Eto’o o de Stòitxkov, ni tampoc d’Hugo Sánchez, atacants imprescindibles pel seu mal geni en equips plens de bones persones com el Dream Team del Barça o la Quinta del Buitre al Madrid. Ni tampoc serà comparat amb virtuosos com Neymar o Messi. Luis Suárez, de totes maneres, té moltes qualitats d’uns i altres i avui es fa valer per si mateix. Ja porta 14 gols a la Lliga, cinc a les darreres cinc jornades, nou en set partits contra l’Eibar, números que evoquen la seva millor temporada, la 2015-2016, quan al final en va sumar 40, i triangula extraordinàriament bé amb Messi i Coutinho.

El teva-meva dels davanters va ser molt vistós contra l’Eibar. I és més: Luis Suárez s’ha acostumat a fer els gols més difícils i a fallar els fàcils des que ha millorat com a jugador del Barça. Acaba les jugades i, en cas contrari, no les escapça sinó que els dona continuïtat, i s’ofereix i funciona com a líder quan no hi ha Messi. L’uruguaià va ser el referent de l’equip quan l’argentí es va lesionar contra el Sevilla i va ser també el millor diumenge quan el 10 va decidir descansar després del 2-0. Va deixar de ser el tercer del trident i ara ja no és tampoc solament l’amic de Messi. Luis Suárez és Luis Suárez.

Avui dia és tan important que se l’ha de dosificar, no pot jugar dia sí dia també, i necessita un recanvi per quan hagi de descansar després de la sortida de Munir. No serà fàcil trobar algú que vulgui jugar els partits i minuts en què falti Luis Suárez, destinat a ser protagonista les grans jornades, sobretot a la Champions. Al nou del Barça li fa falta tenir una actuació europea convincent i decisiva fora del Camp Nou. Ningú ho desitja més que els seus companys, l’entrenador, els aficionats i ell mateix, com ja va passar a Berlín el 2015. No s’ha d’oblidar que Luis Suárez va apostar pel Barça quan qui el volia era el Madrid.

Meitat bella i meitat bestia, Luis Suárez aspira a ser considerat per fi com una de les millors figures del Barça.