El somni del 155 i el seu fantasma

Algú s’ha pres la molèstia de comptar les vegades que els líders del PP i de Ciutadans han demanat una nova aplicació del 155 a Catalunya des que Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa? La xifra, segurament exagerada, podria ser l’indici d’una insistència i d’una tenacitat, fins i tot d’una coherència —encara que no es comparteixi. Però aquesta coherència és molt relativa. Ciutadans va estar a favor del 155 breu de Rajoy, que ara tant critiquen. Tenien pressa per anar a unes eleccions que calculaven que els serien més favorables que la victòria pírrica que al final van obtenir. Més endavant, quan va arrencar la frenètica reclamació del 155 després de la moció de censura que va permetre la formació del nou Govern, la impressió que el famós article havia deixat de ser un instrument d’última instància previst a la Constitució per passar a convertir-se en una arma de desgast polític contra el Govern s’ha fet diàfana. La imatge d’Inés Arrimadas amb la cartolina del 155 fa unes setmanes al Parlament demostra aquest nivell vergonyós de trivialització política de l’article. I la fosca petició de l’home fosc per excel·lència —Aznar— d’un 155 “indefinit” i “total” posa el llistó tan alt que a Vox, lògicament, només li queda demanar la supressió total no només de l’autonomia catalana, sinó de passada de totes les autonomies a Espanya.

L’exigència reiterada i ja obscena del 155, negant-se a considerar la possibilitat de passar per graus intermedis —Llei de Seguretat Nacional, i fins i tot el processament de líders polítics concrets, també d’aforats, per delictes d’instigació a la violència—, confon la situació actual intencionadament, ja que no és comparable amb el que es va viure l’octubre del 2017. Ara podem tenir desordres puntuals al carrer. Però no tenim un Govern desacatant obertament lleis i requeriments legals, ni un Parlament pres pel que després s’ha anomenat un “cop d’Estat postmodern”, o senzillament per una majoria que fins i tot es va passar pel forro les lleis que regien el Parlament. No diré que la situació actual sigui millor ni pitjor. Hauríem d’acostumar-nos a deixar de buscar signes de millora i empitjorament en el procés, perquè la cosa va per llarg i al que estem exposats és a una necessitat d’anàlisi permanentment oberta a les novetats i canviant. El que no canvia és l’horitzó: el desig de gairebé la meitat de la ciutadania catalana de trencar políticament amb l’Estat espanyol.

Els qui demanen aquest 155 profund i indefinit no s’acaba de saber si ho diuen de cara a la galeria o si realment es creuen el que diuen. Si ho diuen per complaure la seva audiència o per pressionar l’actual Govern són uns irresponsables. Si s’ho creuen són uns insensats. En tots dos casos, les seves exigències —aquesta fatxenderia que els posa a la mateixa altura que els piròmans de l’altre extrem, començant per l’actual president de la Generalitat— se’ls poden acabar girant en contra. Algú s’atreveix a descartar, per exemple, que si algun dia Casado o Rivera arriben a la Moncloa no siguin ells els que signin aquest indult que ara, en el súmmum de la degradació de les lleis cap a l’imperi de les entranyes, exigeixen prohibir preventivament? I com creuen que es viuria a Catalunya, o com s’imaginen que se sortiria d’aquest 155 llarg que sembla que s’ha convertit en el somni humit de les imaginacions més seques? Com aconseguirien aquests estrategues de la garrotada que la ciutadania favorable a la independència a Catalunya no superés folgadament el 50%? I com explicarien aquest èxit a Europa?

El president Sánchez, vist el daltabaix a Andalusia, potser ha descobert que es va equivocar en els temps electorals. Però el seu Govern no s’ha equivocat intentant calmar la situació. També Casado o Rivera ho haguessin intentat si haguessin presidit el Govern. Hi ha algú que ho dubti? O és que Aznar no va dialogar també amb ETA? Per això la seva oposició és deslleial i antipatriota. Perquè es poden garantir drets i convivència a Catalunya sense necessitat d’esclafar ni humiliar bona part de la societat catalana. I perquè el contrari simplement ens llança cap al que és inimaginable i incontrolable.

Jordi Ibáñez Fanés és escriptor i professor del Departament d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra.