Moncho torna a triomfar a Barcelona

Moncho va tornar ahir a la nit a l'Auditori. Va presidir des d'algun lloc llunyà una vetllada plena d'emocions que, si hagués estat físicament allà, segur que li hauria fet vessar més d'una llàgrima. Hauria estat un magnífic comiat escènic per a un dels nostres cantants més honestos i entranyables però Moncho va morir el 28 de desembre amb tot l'homenatge muntat. Malgrat tot, la seva presència, a un costat de l'escenari la seva carismàtica gorra descansava en un tamboret, va palpitar durant tota la vetllada mentre amics sobre l'escenari i admiradors que omplien la sala recordaven la seva música i, sobretot, la seva persona.

Moncho era proper, sabia fer-se estimar independentment que a un l'entusiasmés o no el bolero. I aquest amor es va notar al llarg de dues hores que van passar amb molta rapidesa, de sobresalt en sobresalt, combinant estils musicals i sentiments a flor de pell.

No tots els amics anunciats van anar a la cita. Estrella Morente, Diego el Cigala i Rosario van excusar la seva absència, una nota lliurada a l'entrada ho advertia sense especificar les causes, simplement “imprevistos personals d'última hora”. I potser va ser millor així perquè el ja llarg programa s'hauria allargat excessivament, amb el risc, gairebé inevitable en aquests casos, de cansament. No va haver-hi temps per cansar-se i tampoc per avorrir-se. Va haver-hi nostàlgia, lògicament, molta, però ben dosificada, sense arribar a embafar, tot i que va provocar alguns moments molt emotius. Com quan el seu nebot Yumitus, el gran pianista de l'absent Cigala, va imaginar emocionat el seu oncle, “senzill, amable, amic dels seus amics”, cantant-li un bolero al cel al seu pare, el seu fan número u, que havia mort poc abans.

Moncho havia nascut prop de la plaça del Raspall i en aquest centre neuràlgic de la rumba es va iniciar l'homenatge. Després d'un petit vídeo recordatori, Sabor de Gràcia va arrencar amb el seu contagiós ritme i fins i tot va fer que el públic cantés una emotiva tornada: “Moncho, a tu t'estimem”. La família Calabuch, la família de Moncho, també va posar la seva nota rumbera convertint Pel teu amor en un pur moviment que va contagiar immediatament tot el personal.

Lolita (“ara estic dedicada al teatre, no sé si tornaré a això de la música”) va compaginar un toc temperamental, gairebé dramàtic, amb el ritme del seu Saradonga. Antonio Carmona i Tamara van complir, sense més. Dyango, amb una rosa vermella a la mà, va recordar que a Moncho li agradava més que li diguessin el Gitano del Bolero que el Rei del Bolero, es va recrear en el seu habitual romanticisme de gran importància i els va tocar directament el cor a la majoria d'assistents, gairebé tots de la seva generació, la de Moncho, en interpretar La mare.

La primera sorpresa de la nit la va aportar un Pau Donés assegut davant de les seves congues i amb l'únic acompanyament del piano de Kitflus. El lado oscuro i La flaca van sonar realment diferents, més properes. Miguel Poveda va tornar a obrir-se en canal, com és el seu costum, amb un tema de Caetano Veloso i un altre d'Armando Manzanero en què va canviar la lletra per cantar "No t'imagines, Moncho, com et trobo a faltar”. Després va compartir amb Serrat (i amb Kitflus i Joan Albert Amargós, que es van repartir els teclats) el seu duo, que ja comença a ser un clàssic, sobre El meu carrer.

Serrat, en una forma esplèndida, va ser l'encarregat de tancar primer amb Cançó de bressol i després amb Mediterráneo. Amb el sol acompanyament de Kitflus tots dos temes van sonar immensament frescos i van fer que el públic s'aixequés i ja no tornés a seure per a un final de festa en el qual tots els participants van interpretar un Toda una vida que va ser evolucionant fins a concloure a ritme de rumba. I es va acabar ballant, tot l'Auditori en moviment, mentre es recordava Moncho. Una manera immillorable de recordar-lo i que, de ben segur, a ell li encantaria.