De la maduresa a la primarietat

Tot de genealogies intel·lectuals donaren cos al catalanisme cultural. Són eixos avui menystinguts o ignorats, potser per mor de l’hegemonia intel·lectual esquerrana que va sedimentar als anys seixanta. Això fa, per exemple, que la relació entre Joan Maragall i Joan Mañé i Flaquer —un home fonamental en la història política de Catalunya— quedi tan arraconada. És més significatiu Josep Torres i Bages o mossèn Xirinacs? Compta més Jaume Balmes o Andreu Nin? Josep Benet o Josep Tarradellas? En definitiva, es tractava de manllevar complexitat a les formes i els substrats que van d’Antoni de Capmany a Agustí Calvet, Gaziel, a tota una filiació liberal-conservadora que feia nosa. A Mallorca, el cas del mallorquinisme polític és aparatós: Joan Alcover o Miquel Costa i Llobera són la culminació poètica de l’Escola Mallorquina i eren personalitats molt lligades a Antoni Maura, com ho va ser l’intel·lectual més complet de la Mallorca moderna, Miquel dels Sants Oliver. Després vingueren els anys seixanta i comença la gestació ortopèdica del nacionalisme d’esquerres, i així han anat les coses fins ara, de la maduresa a la primarietat.

El món ha passat pels totalitarismes, la Guerra Freda, la por a una guerra atòmica o la caiguda del Mur de Berlín, però a pesar de tot, esfondrades les utopies, els fonaments de la llibertat o de la tolerància segueixen sent idèntics. Els perills són més greus o d’una altra vastitud, però l’horitzó no varia gaire: la naturalesa humana és imperfecta i la llibertat és fràgil. Vet aquí l’experiència central de Francesc Cambó o Josep Pla. Visqueren de prop, massa de prop, com el segle XX esdevingué el segle de les ideologies, quan pertot anaven a pler els monstres de la raó. Tingueren l’experiència directa de com les revolucions i les utopies poden destruir allò que la civilització ha construït i de quina manera el maximalisme fa malbé els esforços de la política realista. Dels Sants Oliver ho va explicar com un excepcional maître à penser.

L’any 1937, Cambó escriu al primer volum de Meditacions: “La civilització és complicació. De totes les formes polítiques, la més complicada és la democràcia. Civilització és també hipocresia”. La il·lusió d’un ordre burgès, d’una Catalunya burgesa, s’esvaeix amb la Guerra Civil espanyola i s’enfonsa per sempre —com descriuen els Dietaris de Joan Estelrich—, en la primera crisi que du de forma gairebé inexorable a les hegemonies genocides de Hitler i Stalin. D’una banda, un món s’acaba; de l’altra, és impossible viure fora de la Història. Molt abans ho havia predit Balmes: “La sociedad debe gobernarse por instituciones más que por ideologías; por la experiencia y por el buen sentido”. Podríem aplicar-ho a la Catalunya d’avui, si és que encara considerem que el dret manté la llibertat.