Xufles de Roaix

En la introducció al Regimen sanitatis d’Arnau de Vilanova que ha fet Antònia Carré (Regiment de sanitat per al rei d’Aragó, Universitat de Barcelona, 2017), hi ha quatre pàgines dedicades a provar d’escatir el significat del sintagma “xufles de Roaix”, un producte que Vilanova recomana de menjar en dejú a aquells qui pateixen hemorroides (“Ço que deuen usar aquels qui an morenes”, diu la traducció de Sarriera). Analitzant i descartant, Carré arriba a la conclusió que la possibilitat més factible és que es tracti dels tubercles de la xufa —que és or, xata!

Hi ha molta literatura al voltant del sentit d’aquest sintagma perquè les referències que se’n tenen apunten cap a llocs totalment divergents. Si, en Arnau de Vilanova, “xufla de Roaix” ha de ser un vegetal, car forma part d’una recepta que indica prendre’n quaranta grans (llavors), en la literatura trobadoresca sembla, més aviat, una frase feta.

Martí de Riquer, en l’edició de Les poesies del trobador Guillem de Berguedà (Quaderns Crema, 1996), explica que les “chuflas de Roaix” són les “burles o mentides d’Edessa”, és a dir, les “exageracions i fantasies que contaven els croats o viatgers que tornaven d’Orient”, els sopars de duro que explicaven els qui havien regressat de les croades.

És possible que un concepte sigui fruit de l’altre?

Si fos així, cronològicament, l’expressió passaria d’un sentit translatici (les hipèrboles dels soldats fanfarrons, segle XII) a un de literal (el tubercle de la xuflera, segle XIII).

Certament, l’evolució del mot xufla ja va, més o menys, per aquí: de les falòrnies i coses de per riure al bulb de poc valor, quasi ridícul.

Però, i Roaix? Riquer i el pare Batllori diuen que Roaix era el nom medieval d’Edessa, la capital del primer estat croat, fundat a finals del segle XI, ciutat que actualment es troba dins els límits de Turquia i rep el nom de Sanliurfa.

Si bé és cert que els topònims poden portar a designar aliments (frankfurt, hamburguesa, bolonyesa...), normalment no ho fan a través d’un sentit figurat sinó, simplement, pel fet que l’indret és el bressol del producte en qüestió. Per tant, aquest camí que va de la metàfora al sentit recte, de l’abstracte al concret, seria fascinant, una raresa.

En la “xufla de Roaix”, Roaix passa de ser una ciutat síria a ser l’espai idoni on situar les batalletes i, amb un salt impressionant, esdevé, simplement, el complement que concreta el fitònim.

Seria, per exemple, com si el terme balcanitzar, després de passar pel sentit que rep ara (fragmentar un territori que havia estat unificat), acabés per batejar el procés de decantació de líquids insolubles en la cuina desconstructiva: olis balcanitzats.

Sopars de durum, alvocats del diable.