‘La gran il·lusió’, una sèrie necessària

La segona meitat del segle XIX va viure una espècie de frenesí del visible, va escriure Jean-Louis Comolli. I, òbviament, també el va viure Catalunya. La gran il·lusió, la sèrie sobre la història del cinema català, reviu aquest frenesí i el trasllada a l’espectador, però amb l’encert de resumir-ne clarament els conceptes bàsics: el cinema no era vist com una manifestació artística, la burgesia se’n va cansar aviat i les projeccions van sortir dels salons elegants cap a les barraques dedicades a l’oci popular (a la Rambla l’entrada costava una pesseta i al Paral·lel, 15 cèntims); els motius cinematogràfics es copiaven (la sèrie mostra els viatges a la lluna, idèntics, de Méliès i Chomón)...

La sèrie, de la qual són responsables Àlex Gorina i Esteve Riambau, fuig del to acadèmic sense pagar-ne cap peatge ni deixar d’explicar els fenòmens o moments essencials. Particularment suggeridora, per exemple, és la reflexió de com Edison es va equivocar amb les seves màquines de visionat individual —que les projeccions dels Lumière van expulsar del mercat— i com ara, al segle XXI, torna aquest consum individual de la imatge, ara en mòbils i tauletes.

La gran il·lusió no fa cap aportació inèdita a la història del cinema català, si més no en el primer capítol d’aquesta setmana, però segurament sí que serà un descobriment per a molts espectadors que potser desconeixien l’obra, vida i miracles de Segundo de Chomón, o que el 1954 Fructuós Gelabert va filmar una reconstrucció de la seva pel·lícula Riña en un café (1897), vint metres de pel·lícula perduda sobre una baralla per gelosia i que va ser el primer film amb argument fet a Espanya. El primer capítol de la sèrie dedica una atenció especial a aquests dos pioners. Segundo de Chomón, al seu taller, posava títols en castellà als films estrangers i pintava les cintes a mà. Gelabert, per exemple, no es va limitar a filmar pel·lícules: va construir la seva primera màquina que filmava i projectava, va intentar aconseguir el cinema en relleu i va idear un sistema per projectar allà on no hi havia corrent elèctric (Els anys daurats del cinema clàssic a Barcelona, 1906-1923, Palmira González, Edicions 62, 1987).

El fet que molt material de l’època hagi desaparegut, per desídia o per la mateixa fragilitat del suport, altament combustible, fa difícil refer el relat visual. La gran il·lusió és prou imaginativa en els recursos per cobrir aquest buit, encara que sobren algunes metàfores visuals (un encaputxat amb destral que destrossa bobines quan es parla que el 90% del cinema anterior al 1930 s’ha perdut) i no tots els testimonis de persones entrevistades són igualment pertinents.

El fet que molt material de l’època hagi desaparegut, per desídia o per la mateixa fragilitat del suport, altament combustible, fa difícil refer el relat visual

La sèrie arriba fins als anys cinquanta. El projecte íntegre és de 14 episodis, dels quals, per raons financeres, solament s’han pogut rodar els set primers. La gran il·lusió mereix ser acabada. I corre pressa, perquè es poden perdre testimonis. El primer capítol és un bon retrat d’un final de segle que, com diu el pròleg, va ser temps de prodigis i grans invents, temps per als grans visionaris. Un èmfasi que recorda l’inici de la sèrie de Mark Cousins sobre la història del cinema mundial. En totes dues abunden les imatges de trens i vies de tren, no solament perquè també és un invent del XIX, sinó perquè la finestra del vagó és com un llarg tràveling cinematogràfic. De fet, l’arribada del tren a l’estació és un motiu reiterat de les primeres pel·lícules. Com diu Cousins, al final del XIX va arribar un art que és molt proper als nostres somnis. Sobta que, essent un art tan popular, els documentals sobre la seva història i l’evolució del seu llenguatge no tinguin la mateixa difusió que els dedicats a d’altres arts, amb més prestigi cultural. La gran il·lusió també és una reivindicació del cinema.