‘Pol i Amor’, fullaraca a Instagram

Amb Pol i Amor TV3 ha decidit emigrar de la pantalla tradicional i oferir un programa en directe des d’Instagram. Un moviment raonable per captar un públic jove que fuig. La setmana passada, un cas, la productora d’Operación Triunfo explicava que un 22% de la audiència d’OT del 2017 es va obtenir a les plataformes digitals (YouTube i el web de TVE bàsicament), i aquest any el temps de visionat en línia és un 60% més que el de l’any passat. Per a aquest experiment, TV3 ha triat fer una sèrie amb barreja de gèneres (això ara es porta molt) centrada en la pràctica del poliamor. Per un cantó, la Berta (Nausicaa Bonnín), que surt d’un desengany amorós, ens explica les seves misèries sentimentals i a cada capítol es troba amb un amic, companya o coneguda per fer petar la xerrada. I quan acaben de dir-se quatre cosetes surt Roisastre, un instagràmer molt popular (més de 347.000 seguidors), que practica el sermoneig i el paroxisme. Al programa li toca fer quatre preguntes als convidats del dia, unes preguntes que, se suposa, també poden fer els espectadors en directe. Però els espectadors (que de vegades no arriben al centenar, segons Instagram) estan més entretinguts penjant emoticones que comentant la jugada. I aquesta part es despatxa molt ràpidament, amb uns diàlegs sense suc ni bruc. Sempre hi ha un músic a qui pregunten on farà el proper concert. I aquí s’acaba.

A pesar de la bona voluntat que hi posa la Bonnín, actriu excel·lent, tot el programa és una enorme fullaraca. Les mateixes ganes de ser moderníssim el traeixen. TV3 ha parlat més d’una vegada, i molt bé, del poliamor sense fer tants escarafalls. En aquest programa es tracta com le dernier cri. Convindria llegir persones com Brigitte Vasallo, que aquest any ha publicat Pensamiento monógamo, terror poliamoroso (La Oveja Negra). Al seu blog adverteix que el poliamor no s’ha de confondre amb les monogàmies consecutives, “que, com a tals, se solapen un temps fins que una de les parts diu prou”. El poliamor, escriu, no és anar a un supermercat, no és obligatori i necessita foc lent.

Al primer capítol van convidar una altra coneixedora del tema, de les que teoritzen la pràctica, que manté un blog, dona conferències, etc. És la Sandra Bavo i ella mateixa explica al blog que es va quedar “amb la sensació que no vaig poder dir moltes coses importants”, tot i que matisa elegantment que “m’alegra veure que s’aposta per formats com aquests, en clau d’humor i orientats a un públic jove, per parlar de nous models sexoafectius”. No hi ha ningú que tingui temps de dir coses elaborades. Francament, després de veure tots els capítols de Pol i Amor (la cosa s’acaba diumenge), em fa la sensació que és un confeti, amb molta postisseria i una certa incomoditat entre els qui ho fan, sotmesos a uns dictats de suposada modernor que fan tuf a enganyifa. La interacció amb els espectadors en directe amb prou feines existeix. És clar que, de vegades, les propostes, sempre tan modernes, consisteixen a preguntar-los “Quants esteu asseguts a la tassa del vàter?”, pregunta de la qual de seguida es va penedir la Berta. De fet, a mesura que passen els capítols, el tema del poliamor es dissipa i s’emplena la mitja hora amb la historieta sentimental de la Berta, una mica de música i unes preguntes escarransides, molt i molt senzilletes, als convidats (músics, il·lustradors, actors...). Al principi es feia diumenge i dimarts. Ara ja solament diumenge. I encara és massa. És una producció d’El Terrat.