Els problemes reals

Entre el moment de preguntes al president, centrades totes en l'apocalipsi anunciat per divendres, i el moment de fer memòria sobre les poc memorables jornades del 6 i 7 de setembre del 2017, el Parlament havia de debatre si Quim Torra compareixia per explicar com estan els serveis públics a Catalunya, arran del fet que fa unes setmanes va petar el vagòmetre de funcionaris. Bé, doncs tan bon punt ha arrencat aquest debat, s'ha buidat l'hemicicle. He comptat caps, i quedaven a l'escó uns 50 diputats, a tot estirar. Poc més d'un terç. El portaveu de la CUP i el del PP han intervingut i no tenien ni un sol dels seus companys escoltant-los; els presidents de grup estaven tots físicament absents. I entre els presents, algun tenia absent la ment i l'ordinador connectat a internet (sent generós, estava treballant en una resolució parlamentària posterior; sent estricte, rondava per Twitter). Es parlava de pagues de funcionaris, de metges i de bombers o, com ho anomena Eduard Pujol, portaveu de Junts per Catalunya, de “temes secundaris”: una denominació que, si s'ha de jutjar pel que s'ha vist, és àmpliament compartida, fins i tot pels qui es passen el dia dient que cal parlar dels “problemes reals dels catalans”.

És evident, doncs, que aquest no era el tema sexi del dia, tot just 48 hores abans de l'esclat d'una bullanga postmoderna a Barcelona (les bullangues van ser revoltes del segle XIX causades pel malestar social i polític de la població; una va arrencar després de l'emprenyada arran d'una mala corrida de toros, com si els CDR assaltessin la Llotja després d'un penal fallat per Messi). A l'oposició de dretes només li interessava parlar de bullangues, i a la d'esquerres, de la reunió de Quim Torra i Pedro Sánchez (a la premsa també li interessava sobretot això: quan la cap de comunicació de Torra va confirmar les dades de la reunió, la rotllana de periodistes al passadís duplicava el nombre de diputats a l'hemicicle).

La sessió era ideal perquè s'hi lluïssin Inés Arrimadas i Quim Torra. La líder de Ciutadans havia aconseguit un ordre del dia gairebé a mida per continuar traient fotografies i folis diversos sense parar: amb tanta foto, Arrimadas s'està convertint en la instagramer del Parlament. Els seus followers, abans anomenats diputats de Ciutadans, li fan m'agrada amb entusiasme: els seus aplaudiments duren tant que sempre temo que Arrimadas saludarà, sortirà d'una banda de l'hemicicle i entrarà per l'altra per continuar donant les gràcies, com fan els actors al teatre.

Per contestar-li, Torra ha apujat el to. Vull dir, textualment: parlava més alt per evidenciar que estava enfadat amb l'oposició. Ell, que acostuma a parlar amb una cadència d'homilia. Bé, que Pablo Casado l'hagi acusat de buscar un vessament de sang i Ciutadans li vulgui interposar una querella potser han contribuït a aquesta certa sobreactuació. Però com que el vicepresident Pere Aragonès també va cridar una mica durant una resposta a Ciutadans, podia fer l'efecte que això d'apujar el volum estava concertat. Igual que l'explícita benevolència cap al socialista Miquel Iceta, com si no es volgués espatllar la reunió amb Sánchez (només Albert Batet, de Junts per Catalunya, va parlar aquesta vegada de tripartit del 155 —ja ho sabeu, el PP, Cs i el PSOE; potser no li va arribar la instrucció de treva provisional i va seguir disciplinat en el seu paper de poli dolent dels indepes).