Guanyar-se Dembélé perquè guanyi el Barça

No hi ha dia que el davanter francès del Barça no sigui notícia, per bé o per mal, i gairebé sempre es planteja la mateixa pregunta, cosa habitual d’altra banda quan es parla de futbolistes que no són puntuals a l’entrenament; parlaríem per exemple de Kubala, de Romário o de Ronaldinho. No sé ben bé per què, però sovint es fa saber de manera pública quan un jugador arriba tard a la feina de manera reiterada. Aquesta vegada han estat RAC 1 i Mundo Deportivo els que han advertit de la mandra de Dembélé per anar a treballar a la ciutat esportiva Joan Gamper.

Ho ha dit el mateix Robert Fernández, exsecretari tècnic del FC Barcelona: “Com és possible que se sàpiguen aquestes coses amb tanta facilitat? No dic pas que hi hagi una campanya des del club, però crec que s’ha de protegir el jugador”. Robert va ser qui va fitxar Dembélé i, per tant, igual que el seu ajudant Urbano Ortega, sabien dels problemes de disciplina que el jugador havia tingut a Rennes i a Dortmund. No hi ha resposta per a la pregunta de Robert.

Tal vegada és un mecanisme que els mateixos futbolistes, o l’entitat, utilitzen com a mesura correctora perquè el jugador passi vergonya i se’n penedeixi. El que és evident és que han estat els seus companys els que l’han assenyalat. Sorprèn, si de cas, que s’hagi sabut que la multa que ha rebut el jugador és d’entre 100.000 i 200.000 euros, cosa que vol dir que és reincident —la sanció es multiplica cada cop que s’infringeix la norma— i poc habitual, ja que són molts els que un dia o l’altre no han sentit el despertador i no s’ha sabut ni s’ha fet saber.

Dembélé, en qualsevol cas, ha demanat perdó i, pel que sembla, el vestidor es dona per satisfet a l’espera de veure què passa els propers dies. En cas que la cosa no vagi bé, la teràpia es pot endurir: se’l podria apartar de l’equip, no convocar-lo, no fer-lo jugar o cedir-lo, decisions ja sabudes perquè s’han aplicat en altres èpoques. Tal vegada s’haurien d’inventar noves mesures disciplinàries o plantejar-se vendre’l, extrem que no sembla gaire recomanable si es té en compte que és el segon jugador més car de la història del Barça: 105 milions més 40 de variables.

Hi ha altres mesures, alguna de convencional, com ara comprar-li un bon despertador o posar-li un assistent, com ja té Messi (Pepe Costa) i tenia Neymar (el fill de Pepe Costa) —no sé si hi ha algun altre Costa disponible—. I si no, també es podria aplicar la metodologia de Menotti en temps de Maradona. La junta va cridar l’entrenador argentí per saber per què la plantilla havia passat a entrenar-se a la tarda en lloc de fer-ho al matí, com era costum; els directius estaven farts de sentir dir per boca dels seus amics i coneguts que, si s’havia canviat aquell hàbit, era perquè així els jugadors podien sortir de festa a la nit i dormir la mona al matí. Menotti, que era savi i murri, va respondre: “Quina collonada! A quina hora es juguen els partits? A la tarda, oi?, doncs el més normal és entrenar-se a la tarda”.

Ara ho fan alguna vegada, però no sempre, per desgràcia de Dembélé. Passa que el seu no és un problema només de puntualitat, sinó de professionalitat, i d’aquí ve que l’hagin delatat. No té sentit d’equip ni dins ni fora del camp, no fa bons els seus companys, funciona millor com un solista i segurament no té ni idea de què signifiquen per al Barça el seu estil i els valors que representa la Masia. A vegades sembla fins i tot que la seva funció és arreglar els problemes que no tenen una solució col·lectiva. Al cap i a la fi se’l va fitxar per combatre la fugida de Neymar i ell seria un bon aprenent del brasiler, circumstància que obligaria a preguntar-se per la política de fitxatges del Barcelona.

Si el Barça hagués estat fidel al seu model de joc, no sé si Dembélé, o tal vegada fins i tot Neymar, hi hagués tingut cabuda. Parlem de quan manaven Cruyff, Guardiola, Tito i si es vol fins i tot Van Gaal. Aleshores Robson i després el Tata Martino van pagar els plats trencats de tots plegats per coses que ara es perdonen com si res. Parlem sense anar més lluny de la possessió: dimarts passat el Barça va tenir menys temps la pilota que el Tottenham (49% a 51%) per primera vegada a la Champions. Encara ara recordo com ens vam abraonar contra Martino el dia que va passar el mateix davant del Rayo.

Això vol dir que, amb el pas del temps, tot s’ha tornat més lax, es va perdent un llençol a cada bugada, es veu impossible tenir un equip com els d’abans, i la referència ja no és París, ni Roma, ni Wembley, sinó Berlín. Tal vegada és conseqüència de l’evolució del futbol i, en aquest sentit, Dembélé enriqueix la plantilla, dona més recursos a l’equip i el fa més bo, i per tant, des d’aquest punt de vista, s’ha de fet tot el possible per integrar-lo al Barça. El davanter francès té molt de talent, i aquesta és una virtut impagable en un món cada cop més mediocre, ple d’egos i amb tan poc sentit d’equip que fins i tot la meritació ha perdut valor.

Autor de nou gols i cinc assistències, no només té vida per si sol, sinó que el seu caos és sovint un remei per a un Barça que ja no busca la perfecció i que vol guanyar, raó de més per tenir sempre a punt Dembélé. Saber guanyar-se el jugador podria servir a la llarga per guanyar també la desitjada Champions.