Carta oberta a Jordi Pujol

Benvolgut exhonorable,

Una notícia al Diari de Girona del 30 de novembre reportava tres frases vostres, que us vull comentar. A la primera, dèieu que Catalunya està més bé ara que fa 30 anys. Però vós sabeu molt bé que la veritat és tot el contrari: tenim un país fracturat, amb amics, col·legues i familiars enfrontats els uns contra els altres, milers d’empreses que han abandonat Catalunya, una relació amb la resta d’Espanya problemàtica com mai. Per si això fos poc, hem tingut protestes al carrer (no organitzades pel poder) d’estudiants, mestres, professors, metges i bombers. I per reblar el clau, una rata de claveguera de l’equip d’Artur Mas ha dut uns presos a una pretesa vaga de fam, que, amb l’excusa de buscar la unitat, només pretén que ERC no s’emporti més vots que els exconvergents, no fos cas que aquests perdin el poder, que els possibilita fer negocis bruts. Dir que Catalunya està millor és una gran mentida més.

La segona frase deia que vós no vau tenir mai cap vocació política, sinó patriòtica. És ser patriòtic apoderar-se del 3% de les obres realitzades durant tots els anys que vau ser president, i tapar-ho amb patriotisme? Vós, a més a més, vau inocular al país el pitjor dels mals: el nacionalisme. Sí, perquè quan un poble es creu millor que els altres, com que els altres faran el mateix, es creen nacionalismes contraris i neix la guerra dels uns contra els altres, que és el que ara està passant. Com diu Gore Vidal, el nacionalisme és l’últim refugi dels poca-soltes, representats aquí per (a): els polítics al poder i els seus amiguets; (b) els propagandistes del procés (Rahola, Terribas, Sanchis i un llarg etcètera), pagats escandalosament amb diners públics, i (c): els enzes que necessiten formar part d’un ramat sensible a l’egoisme col·lectiu.

La tercera frase deia que havíeu treballat per canviar el país, cremat i destruït per la guerra. Mireu: el mal que va fer Franco, que va ser molt, qualsevol president demòcrata i honrat l’hauria anat guarint sense cap 3%. És només a la democràcia, doncs, que ho devem tot. Pel que fa la llengua, en canvi, qui s’ha cuidat que no es deteriori? La que sentim als mitjans, que hauria de ser model i guia, és una llengua malalta. Les conselleries d’Ensenyament i de Cultura fan tot el possible per ignorar aquest deteriorament. I què fa la Generalitat per exigir que l’Institut d’Estudis Catalans es dediqui a alguna cosa més important que eliminar accents diacrítics? I etcètera, etcètera.

Perquè tot sigui dit, només teniu una trista cosa a favor: amb els que han vingut darrere vostre, hem anat com més va pitjor. Amb Mas, Puigdemont i Torra (aquell que amb un català embastardit crida: “Apreteu, apreteu, que jo ja m’he apujat el sou i em quedo a casa mirant TV3”), ja no podem caure més avall. I acabo amb un consell: guardeu silenci, si us plau, perquè com més aviat els catalans us oblidin, millor per a vós.