Aniversari en un escenari ombrívol

L’escenari es podria descriure així. Al centre i en diversos plans, les mobilitzacions del malestar ciutadà al regne de la desigualtat, els rostres de la crisi del poder judicial, les imatges més o menys borroses per la distància i la reclusió de Carles Puigdemont i d’Oriol Junqueras, encara icones de la qüestió catalana tenint en compte la ràbia amb què Albert Rivera s’hi refereix, els murmuris sobre la monarquia amb les Universitats obrint simbòlicament la veda dels referèndums republicans, les aigües brutes de la corrupció que continuen desmuntant governs, les veus del canvi reduïdes avui al feminisme i a l’ecologisme, la dreta protestant que viatja al túnel del temps de la restauració reaccionària i una esquerra que no fa prou amb el somriure de Pedro Sánchez, que no se sap si no es troba o si ni tan sols es busca. A les cantonades, dues imatges d’última hora: a la dreta, Vox, a cavall de 400 mil votants a Andalusia, un partit defensor de l’estatus quo econòmic que ven ràbia antifeminista, patriotisme casernari i xenofòbia contra la immigració per gaudi dels sectors benestants més reaccionaris i per enlluernar als més desconcertats. A l’esquerra, els ressons, tapats per les parets de la presó, de la vaga de fam de quatre dirigents independentistes, que es proposa com contraimatge del triomfalisme constitucional.

En aquest context s’ha commemorat el 40 aniversari de la Constitució espanyola del 1978. Per bé que les institucions hagin tancat files en la seva defensa, la parafernàlia oficial no ha pogut ocultar la realitat del desgast polític i social que viu el país quan es compleix el període més llarg d’estabilitat constitucional que Espanya ha conegut. I els fets donen la raó als que pensen que el problema no està en la Constitució sinó en la manera en què s’ha aplicat. Una Constitució oberta s’ha anat tancant en la seva pràctica fins a convertir-la en una cotilla, com va passar, per exemple, amb la sentència del Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, o amb la pràctica política destructiva de transferir als jutjats problemes exclusivament polítics. Qualsevol iniciativa de reforma rep la mateixa resposta: no es donen les condicions per a un pacte polític que faci possible una actualització de la Constitució. I al mateix temps, la inèrcia dominant en els poders de l’Estat és la seva aplicació restrictiva i excloent.

La dreta ha escollit el seu camí. Estrènyer el camp de joc, forjar les bases d’un neoautoritarisme, d’acord amb els vents que corren a Europa. La dreta espanyola té una concepció tan patrimonial del país que ni tan sols és capaç de celebrar que un partit sorgit dels marges del sistema com Podemos s’hagi integrat perfectament a les institucions. Per a la dreta, paraula d’Aznar, només Vox, Partit Popular i Ciutadans formen part del bloc constitucional. I l’esquerra ha de sortir d’aquest doble parany: la del patriotisme de via estreta i la de la submissió incondicional a les exigències del poder econòmic. Que el PP sigui incapaç d’acceptar que el salari mínim espanyol arribi als 900 euros dona la mesura de la dependència que el guia.

Davant això, l’esquerra no pot ser només un canvi d’imatge, que, com s’està constatant, s’apaga amb la mateixa velocitat a la qual s’il·lumina. Podem està fent el viatge cap a la socialdemocràcia que el PSOE va abandonar, hi ha camp per trobar-se i per complementar-se, en un moment en què la dreta es desplaça a l’extrem i qualsevol aliança de centre és una pura il·lusió. L’esquerra ha de fer un esforç per reconèixer la realitat. Per què a Andalusia els votants que van abandonar el PSOE no se’n van anar a Podemos? Per què hi ha ciutadans que voten el PP o Vox en contra dels seus propis interessos? L’esquerra necessita un projecte que mobilitzi, per treure’ns de l’estratègia de la decadència, fundada en la prepotència i en la construcció de l’enemic i de la ràbia, en la qual la dreta està instal·lada. No n’hi ha prou amb un degoteig de mesures d’impacte mediàtic, se’n van en fum. La democràcia viu una crisi de representació. I si es vol trencar la inèrcia que ens porta a l’autoritarisme cal recuperar la connexió perduda amb els ciutadans. Representar és també escoltar, reconèixer i donar la paraula.