Com quan la novel·la era amena

Josep Pedrals (Barcelona, 1979) és un fenomen polipoètic. Quan tenia 18 anys ja voltava pel país fent recitals al costat d’Enric Casasses i altres esforçats autorapsodes. Ha recitat i divulgat poesia amb constància i entusiasme, ha pujat als escenaris per fer obres de teatre i de música, ha participat en tota mena de mitjans de comunicació, i fins i tot ha publicat llibres de poesia; però sembla decantar-se finalment per la novel·la. Després d’El furgatori (2006) i El romanço d’Anna Tirant (2012, premi Lletra d’Or 2013), culmina ara amb Els límits del Quim Portal’anomenada “trilogia de Bolló”, poble imaginari i autor imaginari entorn del qual se succeeixen episodis en què no hi ha altre protagonisme que el de la literatura mateixa.

Convé prescindir del que la solapa determina, que es tracta d’un “assaig novel·lat sobre qüestions de poètica i vida”, perquè és mitja veritat; el que té de més interessant el llibre i que no ens hem de perdre són les aventures, la intriga, els excursos, l’expectació que sap despertar en el lector. Això, no cal dir-ho, ens evoca el temps en què les novel·les eren llargues, desmanegades i sobretot amenes.

Els personatges principals d’Els límits… són: Josep Pedrals, as himself, amic i amanuense de Quim Porta, escriptor desaparegut; Carmina, àlies Carmina Figurata, llibretera de vell, traficant d’estupefaents i consellera literària de Pedrals; Ventura Astruc, amic d’ella, aviat anomenat Astruc-Tura, i Maties Galí, company de pis d’aquest, que acabarà dient-se Galimaties. Des dels mateixos noms i malnoms ja es veu que la cosa té dobles significats. I per acabar-ho d’adobar, el narrador en primera persona, el mateix Pedrals, s’adreça sovint al lector anomenant-lo, pomposament, “Ull de la Providència”.

La ficció metaliterària ja és a hores d’ara tot un gènere, però no ens trobem davant la perfecció glacial d’Enrique Vila-Matas, sinó en un món més caòtic. Els personatges, dins un marc urbà força limitat, especulen sobre on para Quim Porta, ja que entendre la seva desaparició vindria a ser conèixer el sentit últim de la creació literària. Gasten tota l’estona una xerrera d’erudits insuportable i exhibeixen enginy, humor i multitud de dades literàries més entretingudes que sistematitzades. Hi ha temes secundaris que podrien ser inacabables, com ara el consum d’una gran varietat de destil·lats alcohòlics i una gran afició als aliments picants; també, la notícia d’uns quants llibres que no ens han pervingut però dels quals es coneix l’existència —no són cap invenció de Pedrals—, com el Moisès, irreverent obra teatral de Valentí Almirall, i un altre que sí que és invenció de Pedrals: l’Apotropaica Catalanensis, una mena d’art combinatòria que haurien emprat escriptors com Josep Maria de Sagarra i Josep Pla, i que permet trobar fórmules verbals escaients.

Els límits del Quim Porta conté, intercalats, uns 180 poemes d’extensió i gènere molt variats, i també algunes narracions independents. El model de llengua és per fer esgarrifar els acadèmics; en paraules del mateix narrador: “He volgut barrejar les perles de l’expressió viva i col·loquial amb les pedanteries més espaterrants”. S’hi diuen des de vulgaritats com “fes treballar el coco, Pedrals!” fins a frases llargues i envitricollades de l’estil: “Se’ns apregonà la fal·lera de desfogar-nos i la follia ens exaltà”.

Tot plegat és un gran divertiment. Quan algú afirma “ets un catedràtic de superfície i pintoresquisme”, el narrador Pedrals replica “soc un versaire honest!”. Podríem afegir que també és un novel·lista emboscat que s’amaga, encara, rere el diletantisme literari, la retòrica abarrocada i un munt de poemes d’alta frivolitat.