Sense por de la veritat

No mentir i no tenir por de la veritat. Una sentència contundent que ves per on Hilari Raguer (Madrid, 1928) manlleva d’una encíclica de Lleó XIII i converteix en el seu lema com a investigador. Acabats de complir els noranta anys, el monjo i historiador aplega a Escrits dispersos d’Històriauna part important de la seva obra dispersa apel·lant a l’honestedat intel·lectual, que va més enllà del desig d’imparcialitat. Tot i que comença el llibre afirmant “No soc llicenciat i menys doctor en Història”, el cert és que quan la Universitat de Barcelona li va atorgar la Medalla d’Or, el catedràtic Joan Villarroya el va qualificar com un dels grans historiadors de la Guerra Civil i el millor sobre l’Església en aquell període històric, una temàtica especialment delicada per a un eclesiàstic que vol ser rigorós i desmitificador.

Més enllà de la seva bibliografia més coneguda, formada per una considerable xifra d’una trentena de volums, amb títols clau com La pólvora y el incienso (2001) sobre el paper de l’Església a la Guerra Civil, el seu llibre sobre Unió Democràtica en els anys de la Segona República o la biografia sobre el general Batet, aquest volum ens retorna als seus temes de recerca a través de materials d’accés difícil. L’Església espanyola i la Guerra Civil, el paper de l’Església en la societat catalana o el Concili Vaticà II ens són presentats ara a través d’articles en revistes acadèmiques i col·laboracions esparses en més de quaranta diaris i revistes, com ara Foc Nou, Quaderns de Vida Cristiana, L’Avenç o El País, a més d’una relació sistemàtica de tota la seva producció escrita (a cura de Josep Maria Figueres), tant els estudis històrics com les reflexions teològiques i els textos memorialístics.

Segurament, per al lector que ha seguit l’obra de Raguer el més interessant són diversos textos inèdits, com ara breus notes titulades El meu quadern de la guerra, on explica la seva experiència escolar i la de la seva mare, mestra de professió, o bé sucoses anècdotes, com quan va estar a punt de fer cua amb dones que esperaven a les portes de la presó, o el contrast entre la Diagonal plena de gent acomiadant les Brigades Internacionals i, uns mesos després, plena altre cop rebent l’exèrcit franquista.

Però, sobretot, cal destacar diverses conferències inaugurals de cursos i notes per a conferències que eren inèdites. Els temes d’aquests textos van des de l’aproximació a personatges com Jaume Balmes o Josep Torras i Bages fins als que reprenen la qüestió religiosa i la Segona República. En aquests textos hi podem trobar algunes perles. En la conferència titulada Companys i l’Església explica, a través del testimoni de l’advocat i polític carlí Joan Baptista Roca i Caball, que Lluís Companys va oferir dos llocs a Unió Democràtica dins la candidatura del Front d’Esquerres el 1936, una proposta certament sorprenent que, juntament amb altres detalls que explica, obliga a repensar el que es narra habitualment de les relacions entre el partit democratacristià i les esquerres del moment.

L’exemple serveix també per mostrar la valentia del mateix pare Raguer, que no s’ha estat mai de la crítica a l’Església si li ha semblat que pertocava. En el cas de Companys, acaba el seu text dient que “L’Església catalana està en deute amb Companys, perquè encara no ha reconegut ni agraït els seus esforços humanitaris en el temps del terror de l’estiu del 1936”.

Molt abans que estigués de moda la memòria històrica, Raguer feia història rigorosa i sense apriorismes en un tema especialment delicat. Sense por de la veritat, sense por de demanar a tothom —començant per l’Església— que assumís el passat real, sense edulcorants. Per això, encara que ell diu que accidentalment, és sense discussió un dels grans historiadors de Catalunya.