Bellesa i desig, segons Joan Ferraté

De la mateixa manera que en el món no hi ha dues persones idèntiques, tampoc hi ha dues idèntiques sexualitats. Per això no podem dir que el llibre Del desig, de Joan Ferraté (Empúries), sigui simplement la confessió d’un homosexual, si és que aquest concepte té cap sentit pel fet de ser tan genèric. Més aviat és un esforç titànic perquè ens dona un dels pocs estudis profunds sobre la naturalesa del propi desig, i un intent d’entendre’l i entendre-s’hi. L’únic objectiu n’és, doncs, la introspecció.

Una vegada, en un viatge a Grècia, Carles Riba, davant la torbació que li va causar veure en un riu uns noiets que es banyaven nus, va atribuir aquesta torbació acudint a l’impacte que produeix la bellesa, així en abstracte. I Josep Pla, que hi era present, li va precisar que la bellesa és desig. Aquesta mera sinècdoque, que identifica causa i efecte (i que devia deixar Riba estupefacte), és el tema del llibre de Ferraté. I el seu objectiu és analitzar, d’una banda, la torbació que ell, ja de jove, sentia davant de la bellesa dels noiets i, per tant, el desig que aquests li provocaven, i, de l’altra, la por que li impedia realitzar aquest desig.

El llibre conté tres diaris, el primer és el Diari de Roma; va del 31 de juliol del 1966 fins al 12 d’agost del mateix any, i expressa l’elació que li provoca la bellesa dels nus masculins en la pintura barroca italiana, així com la que li provoca la bellesa dels cossos dels nois que ell anava veient mentre es passejava pels carrers de Roma, una bellesa que el torbava profundament i li provocava un dolor considerable per la impossibilitat de poder-ne realitzar la possessió. La impossible consumació del desig, segons ell, no consistia en la realització de l’acte sexual, sinó en la tendresa de poder tenir aquells cossos als seus braços, abraçar-los i besar-los. Però el lector ja s’adona que aquesta declaració d’intencions és una mera fantasia, com queda demostrat en el segon diari. Acabo de parlar de “dolor” i, amb això, no acabo de ser prou precís, perquè, en realitat, ell afirma, tanmateix, que el seu benestar físic reposa sobre aquestes ratxes de desig insatisfet.

El segon diari, Diari de Daniel, abraça els cinc mesos que van del 25 de gener al 30 de maig del 1970. Ferraté tenia llavors 47 anys. Ens explica que el dia 12 de gener va tenir la seva primera experiència sexual amb un jove del seu mateix sexe, que és el que havia somiat i desitjat des de feia ben bé trenta anys. Tinc en compte l’edat perquè és essencial per entendre l’immens esclat de felicitat que li va atorgar la relació amb Daniel, cosa que els lectors dels poemes del Llibre de Daniel ja sabien des de l’any 1976 (alguns de nosaltres abans; a mi, concretament, m’ho va explicar l’estiu del 1972). Per la necessitat de deixar-ne constància, les relacions sexuals hi són descrites amb tota mena de detalls, així com l’amor que neix del plaer. No és tan explícit, en canvi, quan refereix el que Daniel sentia envers ell.

El tercer i últim diari, titulat Darrer diari, va del primer d’agost del 1973 fins al 5 d’octubre del 1975. És, al meu entendre, el més interessant dels tres. És en aquest diari on Ferraté es despulla del tot davant seu i davant de tots els lectors, potser no sempre conscientment. El que més m’impressiona d’aquest tercer diari és el grandiós esforç racional per donar un sentit a la seva vida i a la vida en general, quan, de fet, en la vida humana no hi ha gaire res que tingui sentit. Però resulta que, fent-ho, Ferraté assoleix justament un nivell altíssim de sentit. És cert que les seves innombrables lectures l’hi van ajudar molt. Al final del llibre, hi destaca bastant la influència dels Cahiers de Paul Valéry. Ell ja m’havia dit més d’una vegada que el considerava una ànima bessona.

Dit això, cal afegir també que en aquest tercer diari (en els altres dos també, però no tant), com a conseqüència de la seva absoluta necessitat de voler entendre, interpretar i trobar figures de sentit a tot el que li passa, entra sovint en el terreny de la filosofia, amb resultats desiguals, sobretot quan és víctima del mal subjacent a molts raonaments abstractes, que és l’excessiva confiança en les paraules, perquè molt sovint les paraules ens enganyen fent-nos creure que tenen sentit. Ara bé, ell, això, ho sabia perfectament. Com a bon coneixedor de Josep Carner, sabia que, a La paraula en el vent, hi ha un vers que diu “la lletra mor abans no té sentit”. I sabem que ho sabia, perquè, en un moment determinat, afirma que l’experiència formulada “se’ns en va de les mans a quedar reflectida per sempre, fent una ganyota, en el mirall de les paraules que la registren”. O bé, en un altre lloc: “Cada vegada que fem ús del llenguatge ens hi empresonem”.

D’altra banda, potser també per la mateixa necessitat de fer sentit, es nega a sortir d’ell mateix: “No tinc cap compromís en res que no siguin les meves coses, no tinc cap amic fora de mi mateix. Puc, doncs, tornar a començar en allò que em pertany exclusivament: el meu amor propi, la realització de les meves possibilitats”. Aquest egoisme radical que va regir gairebé tota la seva vida el va dur, molt sovint, a una neurosi tan enorme com la seva intel·ligència. Ferraté, com a conseqüència d’estar submergit dintre de si mateix, vivia totalment d’esquena a les necessitats dels altres, com ja es desprèn del fragment que acabo de citar. I una prova del que dic és que, tret de dues ocasions, mai no va acceptar els constants oferiments que uns quants amics li fèiem constantment per impartir cursos a diversos llocs. No li agradava atorgar la seva saviesa d’una manera explícita; sempre es va negar a fer de mestre i a tenir deixebles, que era, és i serà el patètic orgull dels pallussos cultivats, entre els quals hi ha hagut, hi ha i hi haurà uns quants catedràtics (i catedràtiques) d’universitat.

Si no pocs vam rebre una bona part de la seva saviesa va ser involuntàriament per part seva. Va ser perquè, parlés del que parlés, la seva conversa era sempre enriquidora. Ara bé, quan se li demanava que traspassés el seu saber d’una manera explícita, més aviat s’hi negava, i preferia que tots plegats juguéssim a dir beneiteries o també a fer-ne. En això, tots els que el vam conèixer sabem que era perfectament capaç de ser la persona més divertida del món.

El resultat d’aquest programa vital li fa confessar que no té cap amic, tret d’ell mateix. I certament, la seva vida era essencial soledat, trencada, afortunadament, per la seva experiència amb Daniel i pel seu enorme sentit de l’humor. Però, llegint aquests diaris, és fàcil adonar-se, d’una banda, que la relació amb Daniel tenia els dies comptats i, de l’altra, que les beneiteries eren mers parèntesis per poder respirar de tant en tant. Acabats els parèntesis, entrava en la feliç penombra de la seva realitat: la soledat i els llibres. Aquest país, tan obtús a l’hora de detectar els valors intel·lectuals reals, li hauria d’estar summament agraït, perquè no hi ha cap dubte que els seus llibres ens posen a tots els lectors en el camí recte del saber. No crec que es pugui demanar gaire res més.