Joan Ferraté, el franctirador tímid

Fa molts anys, quan jo encara no n’havia fet trenta, vaig formar part d’una capelleta literària. Era una cosa ínfima, irrellevant i formada per poetes catalans d’edats desiguals, a la qual pertanyien també Salvador Oliva i Jordi Cornudella; el centre de la capelleta l’ocupava Joan Ferraté (a més a més, hi havia un centre absent però presentíssim: el seu germà Gabriel, mort si fa no fa vint anys abans). Llevat d’Oliva, que vivia a Banyoles, la resta vivíem al mateix barri de Barcelona i, sobretot al principi, ens vèiem pràcticament cada dia, per dinar, per sopar o per totes dues coses. Giràvem entorn de l’editorial Quaderns Crema, creada poc abans per Jaume Vallcorba, de la qual Ferraté era assessor informal però omnipresent, Cornudella editor, Oliva autor, i jo, de tant en tant, corrector de proves i lector de manuscrits. Compartíem lectures, fílies i fòbies; també, com qualsevol altra capelleta, un llenguatge xifrat, farcit de private jokes. De fet, en el meu record, que deu distorsionar la realitat, ens dedicàvem bàsicament a riure, en els millors moments disparats pel pendent feliç de l’a-veure-qui-la-diu-més-grossa.

Les capelletes, siguin literàries o no, tenen una mala reputació lògica, però injustificada. Pompeu Fabra, per qui Ferraté sentia un respecte immaculat, defineix capelleta com la “reunió de persones que defensen i pregonen exclusivament allò que forma part de llur cercle”. És segur —no cal enganyar-se— que la definició val per a nosaltres, almenys si considerem que també pertanyien al nostre cercle tots els escriptors, vius o morts, als quals admiràvem. Sigui com sigui, aquesta capelleta, que per desgràcia ha estat l’única de la qual he format part, és una de les millors coses que m’han passat a la vida.

En aquella època —parlo de la segona meitat dels vuitanta i primers anys noranta—, Ferraté acabava de tornar definitivament a Barcelona després d’haver passat mitja vida a Edmonton, al Canadà, on s’havia instal·lat als anys seixanta —previ pas per la Cuba castrista—, fugint de l’asfíxia econòmica, moral i intel·lectual de la dictadura. El seu retorn havia aixecat expectació en determinats ambients literaris de la ciutat, en particular el que girava entorn de Quaderns Crema; no obstant això, aquelles esperances que Ferraté fes servir la seva sòlida autoritat intel·lectual per posar ordre en la vida literària del país es van esvair aviat, perquè ell de seguida va deixar ben clar que de cap manera estava disposat a exercir de patum, ni tan sols de patum alternativa a les patums oficials. Segurament va fer bé, perquè, tot i que creia en la funció dels mandarins culturals, no tenia vocació de mandarí, sinó de franctirador. Encara sento les seves riallades d’entusiasme cada vegada que evocava el títol expeditiu de la revista literària que sempre estàvem pensant a fundar: L’Intransigent.

De tot això, ja ho dic, ha passat molt de temps, i em pregunto si Ferraté és a hores d’ara, com a mínim per al lector de bona fe (així és com ell traduïa l’expressió anglesa common reader), alguna cosa més que el germà de Gabriel Ferrater. Sospito que no; també sospito que a ell, això, no li sabria gaire greu. Em diuen que corre la brama que Ferraté no va fer prou pel llegat literari del seu germà, perquè n’estava gelós; és una infàmia que retrata qui la difon: puc testimoniar que Ferraté es va dedicar de manera exemplar a la preparació, l’edició i la difusió de l’obra del seu germà, que va tenir en ell el millor marmessor possible. És veritat que, com no podia ser d’una altra manera, la relació entre els dos germans no sempre va ser fàcil, entre altres raons perquè els seus caràcters eren del tot oposats: brillant, expansiu i generós fins al malbaratament el del Gabriel; tímid, caut i discret el del Joan, que militava en un cert egoisme intel·ligent. No és menys veritat, però, que els dos germans es van professar sempre un afecte sense escletxes, que la seva complicitat intel·lectual era estretíssima i que el Joan respectava el Gabriel com a cap altre escriptor de la seva generació, la de Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral i Josep Maria Castellet, amb els quals va compartir una llarga amistat no exempta d’entrebancs i ruptures. Val a dir que Ferraté va ser, en qualsevol cas, molt més que el germà de Gabriel Ferrater. Hi ha qui sosté que és en definitiva, al costat del mateix Gabriel i de Gil de Biedma, el millor crític literari espanyol de la seva quinta, si no de tota la postguerra; no em sembla cap exageració, sobretot si ens prenem la molèstia de comparar, per exemple, La hora del lector de Castellet, que passa per ser un dels assajos més influents de la postguerra, amb Dinámica de la poesía (o simplement amb el seu precedent, La operación de leer): la diferència flagrant que separa aquests dos llibres és la que separa una crítica distreta, superficial i derivativa, si no oportunista, d’una crítica atenta i seriosa, profunda. El fet és que al llarg de la seva vida Ferraté va firmar alguns llibres fonamentals, almenys fonamentals per a mi: a part de Dinámica de la poesía, esmentaria Les poesies de C. P. Cavafis, Lectura de ‘La terra gastada’ de T. S. Eliot, Líricos griegos arcaicos, Les poesies d’Ausiàs March i Apunts en net.

Anglòfil empedreït, lector omnívor en diverses llengües, amb vastos coneixements de filosofia, història i crítica literària, Ferraté pensava que la literatura és forma, que no hi ha literatura sense lector —perquè la literatura consisteix en el comerç intransferible entre el lector i el text—; igualment pensava que la literatura és un joc, però un joc en el qual un s’ho juga tot, i que els grans llibres són aquells que tenen la capacitat de canviar-nos la vida. Pertanyia a una generació per a la qual la poesia ocupava encara el lloc central del cànon literari: venerava Ausiàs March, la poesia clàssica castellana i, per sobre de tot i de tots, Josep Carner; tenia altres poetes de capçalera: Carles Riba, J.V. Foix, W.H. Auden, Antonio Machado, Luis Cernuda. Ja he dit que creia en la necessitat dels mandarins, i en molts sentits s’emmirallava en els de la primera meitat del segle —José Ortega y Gasset, Eliot i Paul Valéry—, amb els quals s’havia educat. Li agradaven molt les novel·les de Jane Austen, de Charles Dickens i de Benito Pérez Galdós, però s’impacientava amb Henry James; també li agradaven Vladimir Nabòkov i Guillermo Cabrera Infante, probablement pensava que no es podia escriure una novel·la millor que el Quixot, i que, no obstant això, Ulisses era la novel·la perfecta (i potser per aquesta raó me’n va regalar l’edició de Gabler).

Políticament era difícil de definir: com tants intel·lectuals de la seva generació, de jove havia estat filofalangista o, encara pitjor, filojoseantoniano, però als anys cinquanta ja s’havia adonat de l’estafa que representava el franquisme i, tot i que no va ser mai comunista, a les primeres eleccions democràtiques va votar el PSUC; quan jo el vaig conèixer, a mitjan anys vuitanta, era antipujolista, detestava amb fúria imparcial el nacionalisme català i l’espanyol i considerava que Adolfo Suárez era el polític més seriós de la democràcia. Personalment podia ser intemperant, arbitrari i fins i tot injust, però mai descurat ni indulgent (i molt menys autoindulgent). Demanava el màxim perquè es demanava el màxim. Quant a mi, necessitaria molts articles com aquest per enumerar el que li dec: només diré que vaig començar a escriure a la premsa gràcies a ell —a Diari de Barcelona—, que vaig publicar el meu primer llibre gràcies a ell —a Sirmio, l’antecedent efímer d’Acantilado, ambdues sorgides de Quaderns Crema— i que, durant anys, ell va ser el primer lector dels meus manuscrits, potser fins i tot el lector ideal que tenia al cap quan els escrivia. Per a mi va ser un exemple de màxima exigència literària, de màxima integritat moral, de màxima independència personal. Ho continua sent.

La nostra capelleta literària va morir de mort natural abans de mitjan anys noranta; fet i fet, no va durar més enllà de set o vuit anys, una temporada breu però intensíssima, i per a mi decisiva (encara que en part, en bona part, la passés als Estats Units). Després, ja cap al final de la seva vida, amb prou feines vaig veure Ferraté. Cornudella, que en va tenir cura fins al darrer moment amb una devoció filial, diu que en aquella època havia deixat de llegir, cosa que em costa molt d’imaginar, perquè Ferraté era, abans que res, un animal literari. “Jo no escric literatura: soc literatura”, va escriure Franz Kafka, i Ferraté ho hauria pogut repetir. No sé si, a més de ser un gran crític, va ser un gran poeta; potser no, però a mi la seva poesia m’agrada, sobretot el Llibre de Daniel. Al primer poema d’aquest recull, Ferraté s’imagina ell mateix de gran, savi, vell i envoltat de nanos que l’escolten perquè volen aprendre tot el que ell ha arribat a saber al llarg dels anys, amb tant d’esforç com plaer. “És amb vosaltres que vull prosperar”, escriu. I conclou: “I vull, abans que em vagui de morir, / que encara m’hàgiu de parar la ma”. Jo era un d’aquests nanos imaginats quan el vaig conèixer, un vailet feliç, salvatge i indocumentat, un “ignorant propel·lit sense control”, com hauria dit Gabriel Ferrater. I així ens recordo a tots dos pels carrers de Barcelona, ell vell i caminant tort mentre parla, i jo al seu costat, escoltant-lo sempre, sempre amb la mà ben parada.