Tot barrejat, mestressa

Hi ha una màxima que diu que en literatura no és bo barrejar la comicitat amb la ironia. Llavors, si no es poden mesclar, deu ser perquè alguna de les dues porta ingredients bidireccionalment excloents, d'aquells que si els uneixes, malament. Pum! Rip. Caput.Mortus est qui no respira. Com el Baileys i la Coca-Cola, que si els poses al mateix got i t'ho beus, et mors per gamarús: una bola de bitlles ha solidificat dins teu just abans d'explotar i fer de tu un untós últim record en les blanques parets de la memòria.

I regalimes pertot. Era tan bon noi, el cosí Jordi! Llàstima d'aquell final fatídic! Ningú li va dir que  allò no es podia barrejar. Ningú li va poder salvar la vida... Amb la comicitat i la ironia deu passar alguna cosa semblant. No s'han de posar juntes perquè corren el perill de provocar un pastitx inaguantable. Quin horror! Com en diríem? Comirionia? Iromicitat? No. Les coses són el que són perquè tenen el nom que les acota en l'ús i la norma. Això deu voler dir la màxima: "Si només es vol fer gràcia que no es gasti la ironia: estampeu un pastís de nata a la cara d'un altre o perseguiu culs de senyora a ritme de Benny Hill".

Però anem per parts, com va dir Jack l'Esbudellador. Primer, la rialleta derivada d'una comicitat més o menys sofisticada neix perquè el lector comú sap qui era Jack l'Esbudellador o, si més no, entendrà que li agradava trossejar carn humana, a filets o en porcions manipulables, i que era un home visceralment ordenat a qui li agradava anar per parts. Ho ha entès. Hi ha complicitat. Llavors, el lector pot riure (si no vol, no; no és obligatori).

Segon. La ironia va una mica més enllà. Vol distància, la del pensament que depassa la reacció al ridícul. És tan pensadora que pot arribar a ser socràtica, un tàvec que quan pica no fa gens de gràcia. Ella és la mestressa que ens munta i desmunta la rialla, la fa anar de l'ull al cervell: la ironia és una comicitat a dos temps.

Tercer. Es veu que fer riure és fàcil, fer plorar fa profund, i que, a banda de la tràgica dicotomia, hi ha la ironia. Es veu, a més, que pocs tenen el carnet per conduirla. També hi ha el fet que no a tothom li plau l'ús contemporani de l'eina. Que avui no toca, això de reduir a l'absurd una existència tan clara amb els seus propòsits, tan carregada de sentit.

Però tant se val. En clau còmica, ironista, dramàtica o realista, escriure sempre és un risc perquè la connexió entre qui escriu i qui llegeix no és inevitable. Finalment, l'alegria de llegir no depèn només de la perícia de l'escriptor, de la màscara de l'escriptor, depèn dels referents culturals comuns i dels engranatges cerebrals afins que no tothom comparteix i valora de la mateixa.