La diàspora socialista

Si es confirma la candidatura de Ferran Mascarell a l'alcaldia de Barcelona i aconsegueix sumar el PDeCat a la seva llista, de les set forces polítiques representades al consistori, quatre estaran encapçalades per un dirigent polític procedent de l'òrbita socialista. Tres d'ells —Ernest Maragall, Jaume Collboni i Ferran Mascarell— han conviscut no fa tant sota les sigles del PSC i el quart, Manuel Valls, és un rebotat del partit socialista francès sota les sigles del qual va ser ministre d’Interior i primer ministre. Després de perdre a les primàries del seu partit l'oportunitat de ser candidat a la Presidència de França i ser després rebutjat per Emmanuel Macron, Valls va decidir “tornar a casa” i optar a l'alcaldia de Barcelona en nom de Ciutadans.

D’aquesta manera, una part de la pugna per l'alcaldia de Barcelona es dirimirà entre antics correligionaris socialistes que han evolucionat cap a posicions diverses i que ara hauran de competir en unes eleccions d'alt voltatge ja que Barcelona s'ha convertit en l'epicentre de la lluita per l'hegemonia política a Catalunya. Aquesta estranya situació és el resultat de la implosió que ha sofert l'espai socialista a Catalunya i demostra fins a quin punt han canviat les coses en pocs anys. Allà on abans hi havia bufetades per figurar en les llistes del PSC i el partit disposava d'un ampli ventall de candidats entre els quals escollir, predominen ara els dubtes i són moltes les negatives a sumar-se a les llistes, mentre apareixen socialistes en altres candidatures.

Un dels primers moviments de la batalla de Barcelona serà determinar qui aconsegueix situar-se com a principal adversari de l'alcaldessa Ada Colau, que aspira a la reelecció. El bastió dels comuns és objectivament feble perquè ha hagut de governar amb només 11 regidors i una oposició gens constructiva, però compta amb una base militant mobilitzada i el carisma de l'alcaldessa. En temps de gran volatilitat electoral, on una part dels votants dubta entre forces properes i decideix en l'últim moment, tenir una candidata amb carisma pot ser un factor determinant.

En qualsevol cas, la pugna se situarà en el terreny del debat progressista. Els primers moviments de Manuel Valls així ho indiquen. Encara que en determinats cercles es fa valer com a candidat de les elits econòmiques de la ciutat, Valls es prodiga en els mitjans de comunicació amb un discurs clarament dirigit a l'antic electorat socialista dels barris populars i de classe mitjana. Assegura ser tan progressista com Colau però millor gestor. Defensa els postulats clàssics de la socialdemocràcia i no nega els problemes socials, però critica a l'alcaldessa no haver sabut gestionar bé qüestions com la inseguretat a causa de les cotilles ideològiques. La qüestió és si podrà mantenir sense ser acusat d'impostor un discurs aparentment mogut per una sensibilitat social que en absolut va demostrar a França quan va tenir l’oportunitat de governar.

A això s'afegeix el problema que Barcelona figura en la seva biografia com una elecció oportunista. I si no aconsegueix ampliar els actuals suports, li serà difícil fer creure que és alguna cosa més que el candidat de Ciutadans. En aquest cas, cada vegada li resultarà més difícil combinar el missatge “progressista” amb el discurs cada vegada més dretà d’Albert Rivera.

També Ernest Maragall està interessat a situar la lluita per l'alcaldia en el terreny progressista, però en aquest cas amb l'afegit de la reivindicació sobiranista. La seva aposta és doble: superar Colau en nombre de vots i aconseguir que ERC es converteixi en el nou pal de paller del sobiranisme. Per a això ha de conquistar una part de l'antic espai convergent que ara defensarà el seu antic company de files Ferran Mascarell. Tots saben que és difícil que aquest pugui aconseguir, si es presenta per separat, els resultats de CiU en les últimes municipals: 159.000 vots i deu regidors. En aquestes aigües intentarà pescar ERC, que va obtenir 77.000 vots i cinc regidors.

Maragall presenta notables fortaleses, entre elles un cognom il·lustre vinculat al llançament de Barcelona com a ciutat global i una llarga i acreditada experiència en l'àmbit municipal, autonòmic i europeu. Entre les seves debilitats, una edat i una imatge poc idònies per atreure els votants joves que ERC es disputa amb la CUP. Entre tots tres haurà de bracejar amb força Jaume Collboni, el candidat del PSC, per tenir visibilitat. I aquesta és la gran paradoxa: dels quatre candidats de l'espai socialista, el que representa la matriu és el que parteix amb més desavantatge.