Els estudis Orphea, pioners del cinema sonor a Espanya

Les flames van devorar cada metre quadrat del Pavelló de la Química que es va aixecar a Montjuïc per a l'Exposició Universal del 1929, reconvertit el 1932 a la seu dels estudis Orphea Films. Van ser els primers d'Espanya a rodar pel·lícules sonores i doblades i van quedar reduïts a cendres el 1962. “No se sabrà mai quin va ser l'origen d'aquell incendi, però per les informacions a les quals he accedit, com l'informe dels Bombers de Barcelona, no va ser provocat, tot i que tampoc es va intentar sufocar completament”, apuntava ahir Esteve Riambau, historiador, crític de cinema i director de la Filmoteca de Catalunya durant l'acte de recuperació del patrimoni cinematogràfic català dedicat als estudis de cinema Orphea i als estudis Trilla organitzat per l'Acadèmia del Cinema Català. Un acte al qual se suma el gran mural de l'artista Roc Blackblock realitzat en una paret del recinte firal de Montjuïc.

Els estudis Orphea es van fundar en plena transformació del cinema mut al sonor a Barcelona a impuls de la productora francesa Orphea Films, creada a París el 1930 per Ferdinand Resnard i Camille Lemoine. Aquest últim va ser el promotor d'emprendre el projecte de Barcelona amb l'enginyer Josep Maria Guillén, que havia fundat Ràdio Barcelona el 1924, i el realitzador de cinema Francisco Elías, definit per Riambau com un quintacolumnista en tota regla en el període de la Guerra Civil.

A causa del material de sonorització amb els quals es van equipar, els Orphea es van convertir en els estudis de rodatge de tot el que es produïa a Espanya. En aquests estudis es va rodar, per exemple, la primera producció sonora en català, El cafè de la Marina (Domènec Pruna, 1933), sobre l'obra homònima de Josep Maria de Sagarra. L'exclusivitat al cinema sonor de Barcelona va durar poc i a partir del 1934 Madrid ja va tenir els seus propis estudis. Malgrat tot, els Orphea van continuar sent el centre de producció cinematogràfica de Catalunya durant anys i entre el 1933 i el 1935 s'hi van rodar 21 pel·lícules.

Els primers anys de funcionament no van estar exempts d'incidències, algunes d'econòmiques, com l'impagament del lloguer a l'Ajuntament de Barcelona, de 20.000 pessetes anuals, que els van portar gairebé al desnonament, detalla Riambau al llibre Laya Films (L'Avenç), en el qual dedica part d'un capítol als estudis Orphea.

En esclatar la Guerra Civil, els estudis van ser intervinguts per la CNT: “Però això no va suposar que es fessin pel·lícules revolucionàries tret d'algunes excepcions —com Barrios bajos (Pedro Puche, 1937)—, i això va ser així perquè Elías es va encarregar que la majoria de les pel·lícules fossin comercials i s'allunyessin dels ideals”, va concretar Riambau. Un tipus de cinema que, a més, era el preferit d'un públic que, malgrat els temps de guerra, omplia les sales que oferien programes dobles als quals sumaven el noticiari i un espai de dibuixos animats. Els estudis van patir un incendi el febrer del 1936, tot i que en aquella ocasió van sobreviure a les flames i la producció es va reprendre.

Passada la Guerra Civil, els estudis van tornar a la propietat privada i van reprendre els rodatges de pel·lícules. Al llarg dels seus 30 anys d'existència, als Orphea es van rodar 150 llargmetratges. Entre ells María de la O, que va dirigir el mateix Elías el 1936; El último cuplé (Juan de Orduña, 1957), amb Sara Montiel; Sierra de Teruel (André Malraux, 1938) i l'última d'elles La bella Lola (Alfonso Balcázar, 1962), poc abans que el foc destruís els estudis i que el pavelló desaparegués del recinte firal de Montjuïc.