Preludi de la batalla per Barcelona

Tot i que per raons diferents, hi ha un ampli consens a atorgar especial importància a les properes eleccions municipals. En una escena política molt polaritzada alguns ho plantegen com una prolongació de les autonòmiques i, per tant, com una nova etapa del conflicte Catalunya-Espanya. Ho veuen així els sectors independentistes que insisteixen, malgrat les evidents resistències, a apostar per una candidatura única per alinear el govern de la ciutat amb el procés independentista, sense haver trobat fins ara ni el candidat ni la manera de triar-lo per fer efectiva l’estratègia. I ho veuen així també els sectors espanyolistes, que Manuel Valls pugna per liderar, amb Ciutadans a l’ombra i el PP buscant una escletxa per treure el cap. De fet, qualsevol moviment a l’alça en les enquestes de la candidatura de l’exministre francès serviria com a argument per a aquells que insisteixen en l’invent de les candidatures unitàries del sobiranisme. La tensió estaria garantida, i es coneix que hi ha sectors a una banda i l’altra per als quals és un valor molt preuat.

Però no tothom ho veu de la mateixa manera, perquè Barcelona, amb consciència forta de capital, té uns ciutadans molt seus que difícilment entendrien una campanya en què la ciutat i els seus problemes hi juguessin un paper subsidiari. Per això hi ha altres sectors, els comuns, els socialistes, però també una bona part de l’independentisme, que se situen en una altra clau. Creuen que cal defensar la peculiar condició de Barcelona com a cos de part sencera i pensen que seria molt perillós embolicar-la exclusivament en les discussions identitàries.

En fi, per completar el retaule, hi ha també sectors de les elits econòmiques, periodístiques i polítiques que no han superat el desafiament que els suposa que uns agitadors provinents del carrer obtinguessin l’alcaldia i consideren gairebé una qüestió d’honor fer-los fora.

De manera que les raons per les quals aquestes eleccions es consideren decisives –i potser no ho són tant– són múltiples. I cal evitar la temptació de reduir-les al gran envit que ha estat colonitzant els esperits d’un temps ençà. Vivim un moment de stand-by, com si tothom s’ho rumiés molt per por de precipitar-se i cremar-se abans d’hora. Queden sis mesos, un termini que en política i amb el calendari a la vista pot ser una eternitat. Queden candidats per definir, especialment en el sector que insisteix en la candidatura única independentista. I tots són conscients que una elecció amb set o potser vuit candidatures és altament imprevisible, els primers llocs estaran a l’entorn dels deu escons. Es parla de la batalla de Barcelona, però l’experiència ensenya que per governar amb ambició es necessita una majoria folgada i estable. És a dir, que l’endemà caldrà aparcar les armes. I crear compromisos sòlids per sumar-ne 21 de manera estable.

Barcelona necessita avançar en la cohesió social (en un moment en què qüestions decisives com la pobresa, l’atenció a la gent gran, la immigració, la marginació i les dificultats d’integració només es poden resoldre en l’espai municipal, on encara és possible el contacte directe, la cura de les persones); evitar una colonització exterior que porti a la pèrdua del control de la ciutat; assumir la multiculturalitat que l’habita buscant la interrelació i no una juxtaposició d’estranys es creuen pel carrer però no es miren; i desplegar el principal capital disponible: el softpower, la capacitat creativa, inventiva i comunicativa, prioritzant el seu potencial com a referent en la recerca científica i amb una aposta pels actius culturals. I tot això partint del bon funcionament de serveis i infraestructures.

Les ciutats s’han convertit en el contenidor dels problemes del món, com deia Zygmunt Bauman. Molts dels nous problemes només es poden afrontar amb eficàcia a aquesta escala. Però els Estats són poc inclinats a cedir poder i recursos. Per això, les ciutats necessiten créixer com a subjecte polític, per aconseguir que la seva paraula arribi i tingui un paper decisiu en la governança del món. I Barcelona, amb el reconeixement adquirit, ha d’estar a l’avantguarda d’una efectiva aliança de ciutats. Que es facin respectar davant dels poders polítics i els nous poders que governen el món. Les vies obertes amb Nova York i París cal consolidar-les i ampliar-les, en una tasca comuna d’humanitzar les ciutats abans que la cobdícia les deixi sense vida.