L’auge d’ERC en les enquestes

Després d’una inesperada derrota en les darreres eleccions autonòmiques, ERC torna a liderar les enquestes. Segons els sondejos, Esquerra es trobaria en una senda de creixement, especialment a costa d’arrabassar suports a Junts per Catalunya, i es tornaria a erigir com a primer partit en l’espai independentista, una posició que havia ocupat tant en les eleccions generals del 2015 i el 2016 com en la pràctica totalitat dels sondejos previs a les eleccions catalanes del 2017.

Aquests indicis de recuperació electoral d’ERC han anat acompanyats d’un canvi profund en la seva estratègia política. Esquerra ha deixat enrere la via unilateral i aposta ara per una estratègia a llarg termini que passa per la consolidació de majories més àmplies favorables a la independència. Esquerra sembla que ha incorporat en els seus càlculs els elevats costos de la ruptura unilateral. La fortalesa de l’Estat i la manca de suports internacionals de l’independentisme van ser sistemàticament infravalorats pels partits nacionalistes durant els anys de procés sobiranista, però totes dues qüestions es van albirar amb claredat després de la tardor de l’any passat.

La coincidència temporal entre l’auge demoscòpic d’ERC i la seva estratègia d’“eixamplar la base independentista” ha provocat que molts analistes consideressin que hi ha una relació de causa-efecte entre les dues qüestions. Des d’aquesta perspectiva, ERC estaria recuperant posicions gràcies a haver deixat enrere la via unilateral. Però, realment Esquerra està obtenint rèdits del seu procés de moderació? Al meu parer, es tracta d’una conclusió precipitada, ja que ignora l’element més rellevant després de la inesperada derrota d’ERC en les passades eleccions catalanes.

Durant els mesos anteriors a les eleccions del 21-D, les sigles del PDeCAT semblaven cotitzar a la baixa. Segons les enquestes, els exconvergents tot just aconseguien atreure un de cada quatre votants de Junts pel Sí. Tots els indicis apuntaven, doncs, que Esquerra aconseguiria finalment erigir-se com a primera força en les eleccions catalanes. No obstant això, durant les setmanes prèvies als comicis molts dels seus votants van decidir passar-se a última hora a les files de Junts per Catalunya.

Segons les enquestes de què disposem, aquesta fugida de vots d’ERC just abans de les eleccions només es pot explicar per un factor, “l’efecte Puigdemont”. L’expresident de la Generalitat va aconseguir formular una reeixida campanya electoral entorn d’un missatge senzill però molt poderós: la restitució del president legítim. Amb aquest eslògan, Puigdemont va aconseguir convèncer molts votants de l’òrbita d’ERC que la millor fórmula per expressar el rebuig al 155 i a la destitució del Govern legítim era votant la llista del president destituït.

En definitiva, Puigdemont va ser capaç d’articular una estratègia d’èxit per aglutinar de forma conjuntural el vot de protesta al 155 i als processos judicials oberts contra el Govern autonòmic. Amb això, la plataforma Junts per Catalunya es va erigir com una candidatura molt més transversal del que és el PDeCAT, atraient molts votants de l’espai de l’esquerra.

No obstant això, aquest “efecte Puigdemont” s’ha anat apagant amb el temps i els votants de l’orbita d’ERC han tornat progressivament al seu partit originari. De fet, segons les dades del CEO, tot just tres mesos després de les eleccions del 21-D, un de cada deu votants de Junts per Catalunya ja declarava que davant d’unes eventuals noves eleccions optarien per la papereta d’ERC.

Les enquestes mostren de manera inequívoca que Esquerra està creixent i ho fa essencialment a costa de Junts per Catalunya. Les noves adhesions que rep Esquerra no sembla que estiguin particularment relacionades amb el fet de tenir posicions més moderades al voltant del projecte independentista, sinó més aviat amb ser d’esquerres. Així doncs, les dades no són del tot compatibles amb la tesi que l’auge d’ERC es degui al procés de moderació del seu discurs independentista. L’explicació alternativa més raonable és pensar que s’estaria beneficiant de l’esvaïment progressiu de “l’efecte Puigdemont”.

En definitiva, l’ascens d’ERC en les enquestes podria no deure’s tant a mèrits propis com a l’esgotament de l’estratègia del seu principal rival. Puigdemont va dissenyar una bona campanya per aglutinar el vot estratègic de rebuig al 155, però es tractava d’una estratègia conjuntural, amb efectes a curt termini. És per aquest motiu que l’entorn exconvergent necessita articular un discurs que sigui eficaç més enllà del curt termini. “L’efecte Puigdemont” sembla haver estat tan reeixit com fugaç.