L’artista catalana Rosalía guanya dos Grammy llatins

Tothom pregunta per ella. Perquè ningú l'ha vist venir. D'on ha sortit. Fa un any caminava per la catifa vermella de la cerimònia d'homenatge a Alejandro Sanz als Grammy llatins com una jove artista que, si no fos per una actuació que va deixar sense aire la majoria dels assistents, hauria sortit de Las Vegas sense més repercussió. Però llavors, sobre un escenari enorme i davant dels gegants de la indústria de la música llatina, els quejíos i els silencis de Rosalía ja van ser tot un advertiment. Un senyal premonitori que l'any següent estarien tots buscant-la a ella i no a l'inrevés. Que amb 25 anys i només amb una cançó, Malamente, un vídeo que ha obtingut més de 32 milions de reproduccions a YouTube, i amb un projecte completament diferent per a la tradició d'aquest certamen, Rosalía és el fenomen més exòtic i revolucionari dels premis. També, en pocs dies, ha col·locat el seu disc en el primer lloc del rànquing d'iTunes Llatinoamèrica i entre els 10 principals discos de la llista llatina de Billboard.

És de les poques artistes que, només amb una cançó –el seu altre single, Pienso en tu mirá, i el seu disc, El mal querer, es van publicar fora de la convocatòria– i només en un any, ha passat de ser una artista novella a una figura consolidada en la indústria, que competeix amb els intèrprets més influents de la música llatina. Només ha necessitat un tema per col·locar-se en les cinc categories principals dels Grammy: enregistrament de l'any, cançó de l'any, millor fusió urbana, millor cançó alternativa i millor vídeo musical, i endur-se finalment dos dels premis: el de millor cançó alternativa i el de millor fusió urbana.

Però sobretot ha tingut l'oportunitat de mostrar el seu art davant de tot un continent. La seva actuació ha estat una de les més espectaculars de la gala. La catalana ha irromput a Las Vegas asseguda en una vitrina de joieria, embolcallada en un vestit blanc amb un tall que ja és marca de la casa, coronada per un rètol il·luminat que anunciava el seu hit, Malamente, a tot un auditori pel qual encara és un descobriment. Després de recollir els premis ha fet un dels discursos més compromesos de la nit: "No deixaré mai de lluitar fins que no vegi el mateix nombre de dones que d'homes en un estudi de gravació". I entre els seus agraïments n'ha fet un d'especial: "Vull donar-li les gràcies a les que estan en aquesta indústria, que m'han ensenyat que es pot, i gràcies a elles jo soc aquí".

Rosalía ha aterrat a Amèrica sentint-se una "ambaixadora" del flamenc. Un gènere tradicionalment associat a una categoria minoritària que ara ho inunda tot, que podria guanyar-ho tot. "Em sento orgullosa de portar una mica d'aquesta música que tant m'agrada, que tant m'estimo, que em va canviar la vida quan la vaig descobrir. Sento que estic enamorada del flamenc i m'agradaria compartir-lo amb tothom, perquè tothom se'n puguin enamorar", assenyala l'artista en una entrevista amb aquest diari. Acostumada al fet que aquest tipus de declaracions causin polèmica entre els ortodoxos d'aquest art, matisa: "Mai m'atreviria a dir que Malamente és flamenc perquè diria que té inspiració flamenca, i que si això serveix com a porta perquè molta altra gent descobreixi aquest gènere, perquè molta altra gent descobreixi Juana la del Pipa o el Capullo de Jerez, doncs jo seré la més feliç del món".

Rosalía obre i tanca les mans com si cantés quan parla. Les seves ungles barroques li han estès la longitud dels dits més centímetres de l'habitual. Explica que aquesta part del cos és la més important quan s'expressa i els diamants i l'acrílic que la decoren tenen, a més, un altre objectiu: "Em fan sentir més poderosa, més femenina". I les ha convertit en la seva marca.

La catalana suposa una revolució, no només per les seves lletres ni per la seva música, sinó pel fet d'existir. Per a la cita prèvia als Grammy s'ha vestit amb un mono (overall) que té estampades dones nues en totes les posicions. Alguns reporters dels mitjans nord-americans i llatinoamericans es comencen a posar nerviosos. Allò no pot sortir en el pla i no saben com dir-l'hi. Finalment, li demanen per favor que es tapi, tot i que reconeixen que caldria fixar-se massa per observar-ne els detalls. Ella obeeix i es col·loca al damunt una jaqueta rosa de pana. "És clar, me la poso. No hi ha problema", apunta. S'ha cobert, però ha establert un precedent sobre el que ella és en aquesta banda de l'Atlàntic. Per si no havia quedat clar, el reclam feminista de Rosalía no estava exclusivament en les seves cançons.

Gairebé no ha concedit entrevistes els dies previs a la gala i en totes les converses entre periodistes i publicistes la comencen a comparar a una diva del pop. És la gran sorpresa d'una cerimònia que no acostuma a sorprendre, una raresa musical que no tots entenen però que ha despertat l'interès i la curiositat dels qui escolten el seu nom. Abans de la gala ja havia anunciat: "Poder tenir el meu lloc aquí, amb la meva banda, amb tot aquest poder de la proposta que treballem, que hem cuidat tant, amb tant detall, doncs estic molt emocionada. Tinc totes les ganes de sortir a cantar", havia apuntat sobre l'actuació que faria després.

Si a Espanya es fan bromes amb la quantitat d'informació que hi ha sobre la nova artista aquests dies, si alguns es reconeixen cansats de trobar-se amb la catalana a cada telenotícies, a Llatinoamèrica tot acaba de començar. La línia de roba que acaba de treure amb Pull and Bear anuncia samarretes amb la llegenda "Tra tra" (en al·lusió a la seva famosa cançó) i molts a Amèrica encara es pregunten què vol dir.

La revolució de Rosalía no es queda, doncs, només a la Península. El seu regne ja ha creuat l'oceà i ha aterrat al lloc correcte, exacte, que la pot catapultar a un mercat de milions de persones. Flamenc-fusió? Pocs ho entenen. Però ja molts colombians, mexicans, nord-americans, han començat a picar de mans. Tra, tra.