Salvador Dalí, de la pallassada a la ‘performance’

Salvador Dalí va convidar el juliol del 1968 a una festa bona part de la colònia d'estiuejants que eren a Cadaqués perquè assistissin al concert de Manitas de Plata, un guitarrista flamenc pel qual el pintor sentia passió. El músic i el seu grup tocaven al jardí de casa seva, a Portlligat, on també s'havien col·locat uns sacs plens, aparentment, de palla al costat d'uns enormes ventiladors. Quan va arribar l'hora de l'imprescindible cava rosat amb el qual el pintor complimentava les visites, Dalí va fer activar els ventiladors llançant la palla i els excrements de gallina i plomes barrejats. Alguns encara recorden com reia Dalí i com els va costar treure's aquella pudor de sobre durant molt de temps.

Aquesta gamberrada de Dalí és una de les 30 accions artístiques, performances o happenings, fetes pel pintor a Catalunya entre els anys quaranta i setanta que ara ha reunit el periodista Josep Playà al seu llibre Dalí esencial. El gran provocador del siglo XX (Libros de Vanguardia). També hi surten la conferència al Parc Güell a favor de la Sagrada Família, el 1956; el ball de la Chunga descalça sobre un llenç per crear una pintura abstracta barrejada amb sorra, el 1958; la corrida de toros surrealista de Figueres del 1961; el viatge triomfal de Perpinyà del 1965; la signatura d'exemplars d'un nou llibre seu sobre una tortuga panxa enlaire al carrer Tuset del 1968; la inoblidable sessió de fotografies amb el Floquet de Neu i Amanda Lear al zoo de Barcelona el 1969, o la conferència de premsa que va fer sobre un cavall dissecat en una habitació del cinquè pis de l'Hotel Ritz de Barcelona el 1971. "La premsa va tractar totes aquelles accions amb certa severitat i menyspreu com a pallassades publicitàries, però des d'una perspectiva actual són autèntics happenings, realitzats amb una imaginació desbordant. Tenia una gran capacitat per jugar i provocar", assegura Playà.

Sense ‘feeling’ amb Jordi Pujol

Segons Robert Descharnes, la primera vegada que Salvador Dalí i el president de la Generalitat es van veure, el maig del 1981, Dalí es va tirar un pet enorme al costat del polític. Aquesta sonora trobada va marcar, i no a favor, la relació posterior entre els dos. Entre el 1981 i el 1988 Pujol va veure Dalí fins a 11 vegades amb l'ànim que el patrimoni dalinià es quedés a Catalunya. "Però no hi va haver mai feeling entre ells ni amb els consellers de Cultura Cahner, Rigol, Ferrer i Guitart", explica Playà, que assegura que el president va lluitar per guanyar-se els favors del geni davant del desplegament de recursos que havia començat a fer el Ministeri de Cultura. Al final, ja se sap, va ser l'Estat espanyol l'hereu universal de tot el llegat del pintor.

El llibre recorre els 30 anys posteriors a la seva mort. “Els endevins van dir que Dalí s'esvairia després de la seva mort, que perdria importància sense la seva presència mediàtica. Però no ha estat així”, explica Playà, que arrenca el llibre sintetitzant l'extensa i complexa biografia del pintor i que avala la seva vigència actual amb dades com que les dues exposicions més visitades del Pompidou de París són les dedicades a Dalí (la del 1979 i la del 2012), per davant d'altres dedicades a Henri Matisse, Vassili Kandinski o David Hockney. El mateix passa amb el Reina Sofia de Madrid, on la seva exposició temporal va ser més vista que la dedicada a Picasso, i el fet que els 1,4 milions de visitants dels museus Dalí el 2017 els situen al tercer lloc, just per darrere del Reina Sofia i el Prado.

Entre els periodistes experts en Dalí, Playà pot presumir (encara que no ho fa) de ser dels pocs que el va entrevistar. Va ser el 1985 a la torre Galatea, on el pintor va passar els últims anys de la seva vida, després de la mort de Gala i l'incendi de Púbol. “Malgrat estar-se allà sense sortir, tenia la ment lúcida. En assabentar-se que jo era de Castellgalí, un poble prop de Figueres, em va dir que havia de començar amb un refrany famós en aquesta localitat”, recorda el periodista. Playà també hi era, a la clínica Quirón, l'1 de desembre del 1988, quan Dalí va cridar l'alcalde de Figueres, Marià Lorca, per dir-li que volia enterrar-se al seu museu i no a Púbol. “Una infermera el va cridar a la una del migdia. En sortir, nerviós, em va dir off the record que Dalí li havia confessat un secret que en aquell moment no podia revelar”.

Museu impossible

Playà repassa la negociació del llegat entre l'Estat espanyol i la Generalitat que va acabar amb el repartiment de gairebé 200 obres i recorda que es va estipular que el Macba podria disposar d'entre 10 i 15 pintures en concepte de comodat, tot i que això no s'ha arribat a produir. L'autor també inclou al llibre un museu impossible en què hi posa una vintena d'obres desaparegudes, algunes de tan famoses com La mel és més dolça que la sang, del 1927, que sembla ser que va comprar la duquessa de Lerma i va ser propietat de Coco Chanel i un cartell que va fer per al festival d'Eurovisió del 1968 que es va organitzar a Madrid i que apareixia a l'inici de la retransmissió per tot Europa occidental.