El senyor de la Muntanya

Així anomenaven els poetes del Segle d’Or espanyol Michel de Montaigne, segons el topònim que li va donar el sobrenom amb què sempre se l’ha conegut. Edicions Arpa, atenta a qualsevol assaig amb cap i peus que es publiqui, acaba d’enviar a les llibreries un estudi sobre aquest gran autor del seizième francès, a càrrec de Jaume Casals, professor de Filosofia de la UPF i actualment rector: ¿Qué sé yo? (Barcelona, Arpa y Atril, 2018), que repeteix la frase socràtica del francès: Que sais-je?

Tothom que el conegui des de fa uns quaranta anys, o més, acceptarà que Casals ja va néixer montaignard o muntanyà. Abans d’aprendre de lletra ja mostrava les virtuts i qualitats que, molt més tard, el van portar a llegir l’obra de Montaigne: curiositat, atenta suspensió de l’ànim, escepticisme pirrònic, un sensualisme no pas barallat amb aquestes categories, saviesa prudent, gran amic de diversos la boécies, conversador tranquil, amic de la vida contemplativa i d’estudi, però no menys compromès, com Montaigne mateix, amb els afers de la polis, que el francès hauria definit, com Ciceró, com una societat de persones dialogants. Més encara, i a conseqüència del que hem dit fins ara, quan Casals va llegir els Essais de Montaigne no va trobar-hi res que desentonés amb les seves qualitats i la seva concepció de la vida, l’amor i la mort. I encara més: de la mateixa manera que Curial i Güelfa —que crèiem anònim— va ser escrit per Anton Espadaler al segle XX, tenim la idea que el professor de la UPF és l’autor dels Essais de Montaigne, escrits per ell mateix abans de la seva actual reencarnació.

Tant és així, que la saviesa i els coneixements filosòfics de Casals desentranyen la totalitat del pensament de Montaigne —de vegades complicat, tot s’ha de dir, i aquí hi ajuden les edicions en francès, i anotades, del segle XX— com qui desvela els arcans de la vida pròpia. No ens caldrà mai una biografia d’aquest filòsof de tan llarga vida: només caldrà rellegir els Essais del “senyor de la Muntanya” per saber quin ha estat el seu lloc en el món i les seves idees sobre Déu, els homes, els camins i la vida (inclosa la qualitat dels vins i dels restaurants).

Com qui repassa, doncs, la seva llarga trajectòria vital, Casals ens ha ofert una lectura extraordinària de l’obra pràcticament única d’aquest home de bona família que va néixer en llatí a la vora de Bordeus i hi va exercir càrrecs públics, i que abans dels quaranta anys els va abandonar per tancar-se en una torre de casa seva per escriure un dels llibres més importants de tota la modernitat.

Després d’un capítol en què Casals fa una filigrana anacrònica demostrant que Montaigne va ser deixeble de Kant; també després d’haver analitzat de quina manera Montaigne no pot ser encasellat solament ni en l’estoïcisme, ni en l’escepticisme, ni en l’epicureisme, l’autor entra en el capítol millor del llibre, al nostre parer, Escriure per a ser, en què l’atzar (o fortuna, o occasio) és convertit en una categoria major de tota l’obra del francès. No hi falta, atesa la seva importància, un excurs sobre el llarg assaig que Montaigne va dedicar al filòsof català Ramon Sibiuda, l’obra essencial del qual el francès va traduir a la seva segona llengua (la primera era el llatí, com s’ha dit) a instàncies del seu pare, que era més culte que molts propietaris rurals dels nostres dies.

Tampoc no hi falta, com calia esperar, un capítol dedicat al millor amic de Montaigne, Étienne de La Boétie, i al seu tractat sobre la servitud voluntària, un dels textos polítics cabdals dels temps moderns, juntament amb El príncep, de Maquiavel, que també surt als Essais. I el llibre acaba, o quasi, amb un capítol sobre la teoria del viatge del nostre autor francès d’avui: és un capítol en el qual Montaigne no viatja gaire —de fet només va recórrer a cavall la seva encontrada i en cotxe les terres del sud d’Alemanya i el nord d’Itàlia, i això no per admirar edificis, sinó per mirar com menjava la gent, com vestien, com caminaven i com parlaven—, i és Casals qui viatja, des dels Essais fins a Aristòtil, en un altre recorregut retrospectiu que torna a ser autobiogràfic, perquè Casals és un ocasional traductor de la Metafísica del d’Estagira.

Per cert: com és possible que un home que es passa vint anys escrivint aquestes provatures d’estil, de filosofia, de recuperació de la memòria antiga, de construcció del jo i de preparació per a la mort, tingués afany de viatjar? La nostra opinió és que no li agradava gaire sortir de casa o abandonar el seu paisatge, com sempre ha estat propi dels estudiosos: una biblioteca i un jardí, més no es necessita; i això Montaigne ho tenia a bastament. Per fer-se un a si mateix, com va fer l’autor als seus Essais, n’hi ha prou a estudiar, llegir i escriure.

Gran llibre: no per a neòfits i catecúmens, sinó per a persones que hagin nascut, com Casals, tot amarades de Montaigne.