Un futur difícil per a Palo Alto

Fa 25 anys un grup d’artistes i emprenedors van convèncer Pascual Maragall per recuperar la fàbrica Gal i Puigsech situada al Poblenou. Ara és Palo Alto, un dels espais culturals més interessants de la ciutat.

A Barcelona la cultura encara era molt divina; això és, no existien els grans equipaments i els projectes tenien nom i cognom. Des de llavors han passat moltes coses, però en aquest lloc apartat de la geografia cultural barcelonina l’Ajuntament amb prou feines va treure el cap, fet que va permetre una evolució singular. Era una fàbrica en pèssimes condicions i ara és un conjunt de naus ben dotades, té una jardineria urbana meravellosa, un mercat mensual carismàtic i un model de govern fundacional que a poc a poc ha anat superant tota mena de dificultats. Les empreses que conviuen a Palo Alto han hagut de resoldre problemes econòmics, organitzatius i logístics sense massa atenció pública, la qual cosa inevitablement genera amors i odis entre els observadors aliens.

Es cert que Palo Alto és una concessió pública que ha funcionat al seu aire i, probablement, d’això neix una gestió immobiliària confusa. També ho és que Palo Alto ha estat un club selecte d’usuaris poc compromesos amb el sector creatiu de la ciutat. Tot això ha millorat i, amb tot, no implica cap engany ni cap adulteració de les clàusules contractuals d’un teòric conveni de concessió, perquè en realitat mai n’hi va haver. Palo Alto va néixer des dels paràmetres propis de l’eufòria olímpica i es va desenvolupar de la millor manera que van saber fer els seus protagonistes.

Després de 25 anys, l’Ajuntament ha decidit ficar-hi cullerada i preparar un concurs per adjudicar de nou el complex. Teòricament no hi ha res a dir, tot i que, lamentablement, tot sembla indicar que no es tindrà en compte, amb el degut respecte, que els usuaris de Palo Alto han generat tot el valor afegit que avui li dona tant de prestigi a aquest espai.

El projecte de bases per al nou concurs d’explotació de Palo Alto redueix a un 30% de la superfície del complex les zones que utilitzen les empreses, obliga a la concessionària a abonar el 45% de les despeses de manteniment i inversió, pràcticament l’exclou dels òrgans de govern i l’obliga a compartir-lo amb projectes de caràcter social sobre els quals no té gairebé ni veu ni vot. Ras i curt, converteix el concessionari en una gestora de parets poc viable econòmicament i sense projecte sociocultural.

Hi haurà coses que caldrà millorar, segur, però el que seria correcte, madur i progressista no és posar en un compromís la continuïtat del projecte sinó acordar amb els responsables actuals les modificacions que calguin perquè la dinàmica del complex n’asseguri la sostenibilitat i ofereixi els corresponents retorns socials i sectorials.

Xavier Marcé és economista i gestor cultura.