El final és un altre (en català)

El final conegut d’Hombres, novel·la autobiogràfica escrita per Angelika Schrobsdorff, segons la versió castellana (Perifèrica / Errata Naturae), no deixava de sorprendre: una dona jove, emocionalment freda i addicta a les relacions amoroses, marcada per una infància perseguida per la seva condició de mig jueva, acabava descobrint en la maternitat una possible raó vital, la naixent convicció d’haver de viure per algú més enllà d’ella mateixa. La transcendència és una necessitat de l’ésser humà, i sens dubte es pot comprendre que la protagonista, assetjada per una mena de buit existencial (som a Munic, i abans a Sofia, al voltant dels anys cinquanta), trobés en el naixement del primer fill quelcom de redemptor d’una vida apàtrida i marcada per la por. El que semblava doncs una decidida trajectòria cap a l’autonomia personal al llarg del text conegut rebia però una frenada gairebé en sec al darrer capítol, titulat El pare, on Eveline Clausen, figura directament inspirada en la mateixa Schrobsdorff, sentia per primera vegada l’ombra de la realització personal.

Schrobsdorff (Friburg, 1927 - Berlín, 2016) no havia previst doncs per al seu llibre el final que va tenir en la primera i amputada edició. És a dir, només de manera passatgera entenia que la maternitat podia canviar-li la vida. Molt al contrari, la història de la protagonista continuava en la versió original amb dues relacions més que probablement marquen l’anvers i el revers possibles en una relació de parella. Es titulen L’amant i L’estimat. A la primera, la protagonista, ja mare d’un nadó, es deixa portar per una relació amb un home bastant més gran que ella, casat i amb diners. No hi ha sentiments sòlids ni de cap tipus amb ell, i el llarg viatge que emprenen posa de manifest la fredor de la protagonista: “Àustria, Iugoslàvia, Grècia, part de Turquia fins a Esmirna i en tot moment la seva mà damunt del meu braç, del meu genoll, de la meva espatlla”. El fàstic que li suscita el mer contacte físic amb l’home gran acabarà precipitant els esdeveniments, com no podia ser d’una altra manera. Però en el darrer capítol l’esquerpa i enamoradissa Eveline es podria dir que troba el que necessita. Finalment viu una experiència que la treu de l’entotsolament. Hi ha un home, també casat, que ella no pot controlar tot i el seu aire de víctima i de necessitat masculina. L’Eveline se n’enamora —a més resistència, més interès—, però això, per primer cop, no serà suficient. “Tu vols un remolcador”, li retreu ell, és a dir, espera que <CS8.7>algú l’arrossegui mentre ella preserva la seva fragilitat indestructible. A l’Eveline, doncs, no li quedarà més remei en el futur que mirar d’utilitzar de manera més constructiva la seva força vital, en part malmesa per la persecució jueva i la diàspora familiar, però encara existent, tot apuntant-se el seu destí com a escriptora. I aquest sí que és el final que es pot esperar d’una novel·la que ressegueix de manera sincera i desinhibida la relació mantinguda amb diferents homes al llarg de la joventut, sense caure en un babau final feliç.Els homesés una novel·la de formació, d’aprenentatge, però molt inusual en clau femenina. L’autora no té embuts a l’hora d’assenyalar l’immens espai ocupat pels homes en aquest procés, ni tampoc en té per reconèixer com els utilitza la protagonista a fi de conjurar el sentiment d’inferioritat que la té paralitzada.

Ara, però, tenim l’oportunitat de conèixer la veritable història de la novel·la, publicada amb un cert escàndol el 1961 a Alemanya (malgrat la censura imposada al text) gràcies a la nova i íntegra versió que ens n’ofereix La Campana. A l’edició de 1961 es van suprimir força passatges pujats de to, referències explícites a un avortament o a una violació, fortes discussions amoroses, descripcions de les dificultats en què es trobava la societat alemanya en plena postguerra o bé el desig d’alguns jueus alemanys de refer la seva vida al nou Israel. També es van eliminar de pla els dos darrers capítols, la lectura dels quals canvia radicalment el sentit final del llibre. En total, gairebé unes dues-centes planes recuperades en l’edició catalana i marcades a fi que els lectors siguin conscients dels motius de la censura.