Entre el sarcasme i la depressió

Les relacions entre Esquerra Republicana i això que en el seu moment s'anomenava Convergència són com la gràfica cardiològica d'un arrítmic sever: les sístoles i les diàstoles van despendolades i sense obeir pautes ni recomanacions mèdiques. I així, no hi ha qui eviti l'infart.

No parlo d'ara, no només. Estan així, com a mínim, des del 2003. Recordeu: l'any 1 del tripartit. No vulgueu saber el que deien llavors els uns dels altres. Però aquells eren temps light, en què els governs prenien mesures sobre sanitat, habitatge o préssecs, sense procés ni Twitter. Que malparlessin d'un el 2004 era una ganga, comparat amb això d'ara; no hi havia tants candidats a traïdors –#nioblitniperdó i tot això–, ni s'amenaçava ningú amb "la trena", ni se subhastava tan barata una acusació pública de “desgraciat”.

Escenificar una crisi de parella en un matrimoni que sempre va ser tan forçat com el de Charles i Lady Di resulta ara més transcendent que abans. Pel moment en què ens trobem, i perquè la tírria històrica que es tenen ERC i l'espai convergent afecta ara decisivament al Parlament, i al Govern. Aquest dimarts, les anades i vingudes fins que va quedar clar que el ple parlamentari es reprendria a la seva hora –compte, que ja era una hora ajornada des de la setmana passada pel mateix motiu, la manera de reaccionar a la suspensió dels diputats imputats pel jutge suprem Llarena– es van rebre amb una combinació de sarcasme i depressió; els implicats posaven cara d'accionista de Lehman Brothers el 2008, i la resta tendia a la ironia, i fins i tot un diputat socialista em comentava: “ja no som els únics botiflers, ara també hi ha Torrent”. El president del Parlament, Roger Torrent, és el proper candidat a una twitterada de #nioblitniperdó; els de Ciutadans estan disgustats perquè si es fiquen amb ell, coincideixen amb la CUP i amb Albert Batet, cara visible de Junts per Catalunya, que ahir duia a la solapa una xapa de "Free tothom", que és una rèplica exacta de la que circula també amb el lema "Free Junqueras". Una rèplica, dic.

En aquesta partida, ERC juga amb les fitxes del seny, i Junts per Catalunya, amb les de la rauxa. Però el que està per sobre de tot, em temo, és la rivalitat intrínseca. Plantegem per un moment una hipòtesi: després del 27-O, Oriol Junqueras no fa el pas cap a la moderació i manté la defensa de la via unilateral. Què creuen que hauria fet l'altra part?

He parlat fins ara de l'espai convergent, i no he estat del tot afinat. L'enfrontament és entre Esquerra Republicana i una part de Junts per Catalunya, el sector més proper a Carles Puigdemont, amb Quim Torra com la seva projecció terrenal. És un grup reduït que actua en el terreny indepe amb vocació d'avantguarda leninista: té la seva gràcia, venint d'on venen. Però no us estranyeu, la portaveu de Junts per Catalunya, Gemma Geis, va citar en el debat a Rosa Luxemburg, la líder comunista alemanya assassinada el 1919: Luther King ja no és suficient.

Aquesta estratègia de desafiament, com dic, no la comparteix la majoria del PDeCAT, que està força emprenyat amb Lenin. Fa uns dies que han començat a exterioritzar-ho. De moment, han anunciat una reunió per revisar la seva estratègia. Serà el 12 d'octubre (no faran festa, “res a celebrar”). Puigdemont no n'estarà gaire atent: ha anunciat per al mateix dia una conferència…a les illes Fèroe. Terra danesa de bon bacallà i de selecció de futbol independent. Així, d'entrada, no queda gaire cèntric ni geogràficament ni políticament. Però no patiu, sempre tindrem el Twitter.