TV3 ens deu Aznavour

Fa uns dies, en un telenotícies de TV3 van passar un reportatge sobre com s’estructura una colla castellera per fer un castell. El reportatge em resultava instructiu, entre altres coses perquè sé que en algunes escoles de negocis s’utilitza aquesta tradició (de 200 anys, com a mínim, a Catalunya) com a exemple d’organització i sincronització de l’esforç en benefici d’una meta col·lectiva. No crec que durés més de tres minuts, però em va resultar sorprenentment sorprenent que, enmig de les imatges castelleres, se’n va colar una de l’1 d’octubre. Primer vaig pensar que era un error d’edició. Però ràpidament em vaig convèncer que es tractava d’un missatge subliminal. (Acostuma a passar. A TV3 he pogut veure en algun vídeo, sigui del tema que sigui, al fons de les seves imatges, molt en segon o tercer pla, com qui no vol la cosa, alguna estelada). La intrusió inopinada de la gesta ja no em va resultar tan aclaparadora, atès l’entrenament al qual va estar sotmès el meu sentit de l’atenció televisiva la setmana anterior a la celebració d’una nova data del martirologi, “l’històric” 1 d’octubre del 2018, amb una aurèola tan heroica com l’11 de setembre del 1714.

També fa unes setmanes, en els mateixos telenotícies de TV3, es va emetre una entrevista a Daniel Ortega, el president de Nicaragua. Tots sabem que en les últimes manifestacions contra el Govern d’Ortega, es van produir uns 300 morts, repartits entre diverses jornades de protestes al carrer contra les mesures de reforma del sistema de Seguretat Social nicaragüenc, terrible resultat gens d’acord amb un règim que es diu democràtic. Doncs bé, enmig de l’entrevista, no se sap com, se li escolta a Ortega fer una referència al procés i a partir d’això, diagnosticar, sense cap mena de vergonya, una dictadura a Espanya. L’editor del telenotícies devia considerar que no havia de deixar-se escapar una consideració tan generosa sobre el procés, en honor de la seva necessària internacionalització.

Si relato tot això és perquè em sento autoritzat a fer-ho. (Sé de molta gent que no mira mai TV3, però que, no obstant això, s’ha fet una opinió de la cadena absolutament plena de prejudicis i tòpics). Soc la minúscula part de la majoria no independentista d’aquest país (o nació, si es prefereix) que mira la televisió pública de Catalunya. La miro des que es va fundar, als inicis dels vuitanta. M’agrada que es parli, a banda d’Espanya i del món, del territori que puc dominar. Del que em queda més a prop i m’afecta, m’agradi o no. Són més les coses que m’agraden de TV3 que no pas les que em disgusten. No em molesta, per exemple, que l’home del temps circumscrigui els seus pronòstics al Principat, tot i que no entenc que em parli del temps que farà d’aquí a 24 hores a Perpinyà o al “País Valencià”, només perquè fa uns quants segles aquests territoris van formar part dels comtats catalans. Ja m’he acostumat al fet que es facin esforços desmesurats per evitar esmentar la paraula Espanya als telenotícies, tot sigui per la independència virtual de Catalunya, per la qual advoco.

Amb tots els seus defectes, sempre miro TV3. No em sento provincià, com a alguns els agrada desmerèixer-la. M’agrada el disseny dels seus programes d’entreteniment. No em molesta que em parlin de les comarques catalanes. Ni de la seva gastronomia. Ni dels castellers. És veritat que no m’agrada El foraster. I no he suportat mai Afers exteriors, en què el seu ínclit presentador sempre que podia, davant d’alguna personalitat estrangera que visitava, negava amb una penosa obstinació que fos espanyol. M’han agradat algunes sèries recents, com Nit i dia. Gaudeixo amb l’humor improvisat de l’Està passant. I m’agradaria un dia convidar Joan Maria Pou, el conductor de Cases d’algú, a casa meva. M’agrada moltíssim l’adaptació de La Catedral del Mar, en què, entre altres coses, es mostra sense maquillatge la ferocitat del feudalisme català.

Tot això ve al cas de la insuportable allau de publicitat sobre la recent commemoració de l’1 d’octubre. Una veritable tortura per als qui hem fet de TV3 la nostra cadena predilecta. Va ser tal l’abús d’aquesta insòlita situació, que fins i tot Polònia li va dedicar un gag divertidíssim. Aquest 1 d’octubre va morir Charles Aznavour. Formo part de la generació que escoltava com sortia de la seva imperfecta veu Hier, encore. Aquesta cançó ens va fer estranyar París quan encara no la coneixíem. Aquest trist dia per a mi, la meva cadena preferida no li va dedicar cap especial.