Plagiar o no plagiar

Una intensa proliferació del plagi correspon a èpoques crepusculars, com una versió bizantina de la impotència. De sobte, el plagi esdevé un manierisme fins i tot si algú, com passa ara, ho veu com una qüestió d’Estat. Des de les tesis sobre la reproducció de l’obra d’art fins a l’opció clònica, hem vist com un plagi pot fer caure governs. Quan parla del plagi a França, Heine descriu un autor que té la mà a la butxaca de l’altre i això els procura una certa connexió: amb un talent així per furtar idees, on un roba el pensament de l’altre abans que estigui del tot pensat, l’esperit és un bé comú, una comunitat de pensament. Això fa tan difícil avui protegir la propietat intel·lectual. És com el gran núvol on anem sedimentant un estoc digital infinit.

A la seva monumental història de la literatura romana, Michael von Albrecht recorda que el principi d’imitació literària —la imitatio— va caure en descrèdit a partir de l’era romàntica. Segons cita, Virgili va dir que és més fàcil manllevar-li la maça a Hèrcules que un sol vers a Homer. Per desgràcia, ara toca parlar de tesis doctorals, amb cites sense cometes ni menció de l’autor original. L’escàndol perjudicarà els especialistes a escriure —i viure’n— tesis per a empresaris que volen donar llustre al currículum, per a polítics que volen fer de savis i novel·listes que publiquen best-sellers redactats per equips de negres. Hem tornat a la imitatio desvergonyida, gairebé obscena.

És clar que sempre queda l’excusa de la intertextualitat, un producte pervers de la postmodernitat, com la desconstrucció. De fet, la intertextualitat és la literatura secundària dels qui no tenen res a dir. Ignoren la noble tradició del pastitx, un dels exercicis literaris més seductors, encara que siguin de gènere menor. A la França d’avui, un dels plagiaris de més nom és l’assagista Jacques Attali, que va ser conseller eminent de Mitterrand. Attali hi reincideix amb una desimboltura espectacular. En cadascun dels seus llibres, el plagi supera, i de molt, tota aportació original. Fins i tot ha plagiat —literalment— Ernst Jünger. És la diferència entre un conseller de l’Elisi i una ministra del PSOE que copiés de Wikipedia.

A la literatura catalana dels anys seixanta va fer un cert impacte el cas d’un novel·lista que plagiava novel·les clàssiques de la Xina. Un cas malaguanyat, perquè dècades després podríem justificar-lo amb la ficció de la intertextualitat. Però en realitat la patologia intel·lectual més notable ara no és el plagi d’idees, sinó donar per fet que no fan falta idees a l’hora d’escriure. És l’anomia intel·lectual com una comunitat de pensament.