Adeu, sergent Canut

Era un capvespre vermellós de tardor i sonava Ventura Highway quan va trucar el tinent Blueberry, que és el nom de guerra de Jacinto Antón, per comunicar una baixa al fort: el sergent Carles Canut. Pensar ara en el sergent, per no deixar el western, és veure'l amb la mirada maliciosa de Walter Brennan i el perill del vell Edmond O’Brien. Canut explicava superbes històries dels seus deu anys de bohèmia teatral a Veneçuela, una bohèmia que havia començat a l'Institut Americà de Barcelona, quan Mario Gas, Santiago Sans, Emma Cohen, Carles Canut i una magnífica llista d'enfebrats van muntar Gogo Teatre Independent. A Veneçuela, però, va ser quan el sergent va gravar en el seu escut un lema per a tota la vida: “Cap enrere, ni per agafar impuls”.

Va galopar lluny del fort i ens va regalar molts altres personatges de llegenda: impossible enumerar-los. Al Romea (casa seva, que va dirigir durant anys) i a les ordres de Xavier Albertí, va ser el Reger de Mestres antics, de Thomas Bernhard, on semblava un gran gat amb ulls de tigre, un gran gat que tenia alguna cosa del Welles de Question mark, alguna cosa del francès Roland Bertin o, a l'anglesa, del no menys enorme Michael Bryant. Reger, crític “filosoficomusical” del Times va ser, al meu parer, la seva gran creació de maduresa, un llarg monòleg, que el va fer suar de valent, amb una escena inoblidable: quan li explica a Atzbacher (Roger Ruiz) com havia conegut la seva dona, que ja era morta, i les seves visites al cementiri: no quedava ni un ull sec a la sala. Recordo també, per descomptat, els seus grans treballs amb Calixto Bieito, dels quals destaco el sicari Hubert de Burgh al shakesperià El rei Joan; Robert, el senglar lúbric a Plataforma, l'adaptació d'Houellebecq, que el va fer guanyar un Max al millor actor de repartiment. I el Gloucester d'El rei Lear, esclar. Curiosament, no em torna el feroç esfullament, sinó aquella caiguda que semblava un vol, i quan es prenia la sopa com només un captaire de Galdós (o de Buñuel) sabien fer-ho: a Rossellini li hauria encantat. Canut va fer, per cert, poc cinema: es mereixia i ens mereixíem molt més.

El seu cavall torna al terreny del western, perquè ara torno a veure'l gairebé com Edmund Gwenn, i així ho vaig escriure quan va interpretar un personatge gairebé fordià en un dels seus últims treballs, Les bruixes de Salem, de Miller, dirigit per Andrés Lima: Giles Corey, el granger honest i ingenu que intenta enfrontar-se als inquisidors. També el torno a veure amb Josep Maria Pou, al Sòcrates de Gas: Pou i Canut, dos antics companys, escalfant-se les mans amb relats davant de la fogata imaginària, mentre sona un acordió també imaginari.

Millor: vull que ara soni com a comiat la música de Garry Owen, potser el més feliç dels himnes del Setè de Cavalleria, una antiga marxa militar irlandesa del segle XVIII. I que els seus companys cantin el quartet final d'aquell poema de Manuel Machado: “Valiente soldado del arte / adiós, que luego nos veremos / también nosotros nos iremos / con nuestra música a otra parte”.