Compte amb certes paraules

Independentment de les paraules exactes del president de l’Institut Martin Luther King intentant contextualitzar amb més precisió el seu comentari respecte a unes declaracions de Quim Torra, la veritat és que el nostre president sempre dona la sensació que té moltes ganes d’assemblar-se al pastor baptista assassinat. No fa gaire es va mostrar davant del seu públic lluint una mena d’escarapel·la amb el nom de Winston Churchill, un indubtable heroi de la Segona Guerra Mundial, però de qui no tenen gaire bon record els grecs republicans, que van haver de patir la seva intromissió a Grècia per restaurar la monarquia, amb una sagnant guerra civil per aconseguir-ho. No recordo si alguna vegada el president també ha volgut assemblar-se a Gandhi, Mandela o Espàrtac. I entenc perfectament aquest desig. Qui no voldria tenir al cos i al cor una mica d’aquests quatre campions de la lluita contra la injustícia i l’opressió? Però, és clar, perquè aquest desig sigui versemblant has d’estar realment molt oprimit. Jo sé que citar Luther King suposa posar sobre la taula geopolítica una mena d’auxili, una crida d’atenció a la comunitat internacional, la mateixa que va ignorar la desgraciada declaració unilateral d’independència el 27 d’octubre del 2017. Però també els has de convèncer, perquè no n’hi ha prou a posar al carrer un milió dels teus seguidors, ja que això suposaria només una cinquena part de la població suposadament oprimida. Per què no surten les altres quartes parts, tenint en compte que els electors a Catalunya sumen uns cinc milions i escaig de votants?

Quan sento termes com opressió o poble oprimit és quan em venen ganes de sortir corrents a consultar el diccionari, no sigui que la meva concepció de l’opressió o del que és un poble oprimit estigui equivocada. Recordo com si hagués succeït ahir que un dia vaig intercanviar comentaris polítics amb un jove de 34, després de les consegüents salutacions i preguntes per les nostres respectives famílies. Enginyer d’obres públiques, després d’haver passat amb més pena que glòria per l’experiència d’assalariat s’havia muntat la seva pròpia empresa, on ell era el treballador i el cap alhora. Un treballador autònom, des del 2016. Em va fer una pregunta que tenia moltes ganes de fer-me, em va confessar: per què jo no era independentista? Li vaig contestar que venia precisament d’un país independent i que, tot sigui dit, les coses no havien anat bé, ni per a mi, ni per a una immensa majoria de la seva població. Així que vaig decidir quedar-me a viure en un país no independent (que no oprimit, vaig subratllar), Catalunya, un país on es vivia mil vegades millor que el país d’on soc originari. Vaig intentar convence’l que la meva resposta no era cap boutade. Jo li vaig preguntar llavors per què ell ho era, i em va contestar “perquè Catalunya és una nació oprimida per l’Estat espanyol”. Textualment. En escoltar el sintagma “nació oprimida” és quan se’m van encendre les alarmes i em vaig reprimir de consultar el diccionari de Google allà mateix.

Li vaig respondre que estava d’acord que Catalunya és una nació, però que dubtava molt que estigués oprimida per cap Estat. El noi ingressava al seu compte corrent uns 3.000 euros i de vegades 4.000 euros al mes. Era escrupolós, altament solvent i molt responsable en la seva feina. Treballava des de casa (de propietat), i quan no, viatjava per tot Europa i part d’Àsia amb la seva dona, que també tenia una bona feina. Així que jo no veia l’opressió enlloc. El que sí que veia i segueixo veient és que una caixera del Día treballa tot el dia i no guanya ni per pagar-se el lloguer. Jo tampoc diria que aquesta noia està oprimida, però sí que és veritat que, si es compara amb un independentista que se sent oprimit, ho sembla més, encara que no per l’Estat espanyol i sí per les lleis laborals que va aprovar el PP fa uns anys amb el vot dels diputats de l’antiga Convergència Democràtica al Congrés dels Diputats de Madrid. Vam quedar per veure’ns un altre dia, però no em va trucar més.

Els asseguro que després d’aquesta trobada, molt interessant, el primer que vaig fer quan vaig arribar a casa va ser buscar al diccionari el significat d’oprimir. En la seva segona accepció, defineix: “Manar o governar imposant arbitràriament obligacions o càrregues abusives a les persones que es mana o governa”. I, com a sinònim, el diccionari postula: “Tiranitzar”.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.