Barcelona i la seva vocació iberoamericana

Després de la caiguda del franquisme, Barcelona va despuntar com a ciutat d’acolliment de refugiats i exiliats polítics i com a impulsora de diferents iniciatives internacionalistes i de defensa dels drets humans i la pau. Des del punt de vista institucional, els ajuntaments liderats per Pasqual Margall van ser els primers a defensar el paper de les metròpolis com a actors internacionals quan gairebé ningú ho feia.

En els últims tres anys, la ciutat ha procurat estar a l’altura d’aquest anhel inicial. D’entrada, reforçant la seva relació amb metròpolis globals, com Nova York, París, Londres, Boston, Mont-real o Amsterdam. La presència en aquestes ciutats d’alcaldesses i alcaldes progressistes, d’esquerres plurals, ha permès promoure agendes conjuntes, centrades en els grans reptes urbans del nostre temps: la lluita contra la contaminació, la feminització de la política, l’aposta per la innovació científica i tecnològica, la defensa, com a béns comuns, de l’aigua o l’energia, o la construcció de ciutats refugi capaces d’actuar com a antídot a les polítiques xenòfobes que guanyen terreny de manera alarmant als Estats Units i Europa.

En tots aquests temes, Barcelona ha sabut jugar el seu indiscutible poder diplomàtic. Per exemple, propiciant una mena de sindicalisme municipalista entre diferents ciutats per forçar AirBnB i altres lobbys transnacionals a respectar el dret dels veïns a no ser expulsats dels seus barris. O defensant, com va fer l’alcaldessa Ada Colau a l’ONU, la necessitat de plantar cara als fons especulatius que amenacen el dret a la ciutat i la cohesió urbana.

Però la projecció de Barcelona no s’esgota en la seva relació amb les grans metròpolis del nord. També té a veure amb la seva capacitat d’actuar com a pont privilegiat amb ciutats de l’est i del sud.

Per raons culturals òbvies, una de les grans prioritats estratègiques de la Barcelona actual consisteix a reforçar la seva connexió històrica amb Iberoamèrica.

No és casual, de fet, que Barcelona hagi estat escollida com a ciutat convidada en la Setmana del Disseny a Ciutat de Mèxic o a la Fira del Llibre de Buenos Aires. I tampoc sorprèn que entre nosaltres hagin guanyat pes polítiques vinculades a les millors experiències municipalistes del sud. Només cal pensar en els pressupostos participatius, popularitzats a partir de l’exemple precursor de Porto Alegre. O en la influència de polítiques de salut, d’habitatge, cooperativistes, promogudes per ciutats progressistes com Montevideo o Rosario.

Fa unes setmanes, l’alcaldessa de Rosario, Mónica Fein, ens va presentar una aplicació digital pròpia, dissenyada per modernitzar el servei públic de taxi. I l’alcalde de Montevideo, Daniel Martínez –un assistent assidu a la Smart City Expo barcelonina– ens va explicar que ells ja havien arribat a un primer acord amb el gegant Uber per obligar-lo a complir els seus deures fiscals i laborals. No seria intel·ligent que les ciutats del nord també aprenguéssim d’aquestes experiències?

Òbviament, aquests vents innovadors no bufen amb la mateixa força en una regió en la qual polítiques neoliberals assajades en el passat tornen a causar estralls. El més interessant és que això no ha impedit que el municipalisme transformador s’obrís camí, contribuint, des de les institucions i des de fora, a democratitzar la democràcia i a assegurar el que Joan Subirats ha anomenat sobirania de proximitat. I no es tracta només de Montevideo o Rosario, sinó també de ciutats com Valparaíso o Mèxic, que fa poc va triar la seva primera alcaldessa, la científica Claudia Sheinbaum.

Ara que s’apropa l’11 de setembre, i amb aquest dia, la memòria del cop contra Salvador Allende, serà un bon moment per recordar els llaços de Barcelona amb el jove continent.

Aquests vincles, construïts a partir de constants intercanvis socials, culturals, econòmics, formen part de l’ADN de la nostra ciutat i han contribuït a forjar la seva identitat actual: plural, mestissa i integradora. Del que es tracta ara és d’alimentar aquesta relació. De connectar-la amb els grans desafiaments del segle XXI i d’assumir-nos, de passada, no només com una ciutat cosmopolita, mediterrània, europea, sinó també com una decidida capital iberoamericana.

Gerardo Pisarello és primer tinent d’alcalde de Barcelona.