De l’astronauta de Salamanca al ruc d’Argentona: quan el restaurador deixa la seva signatura

Si escrius a Google “astronauta de la Catedral de Salamanca”, trobaràs teories tan falses com enrevessades sobre aquest element decoratiu de la Catedral nova: els extraterrestres el van col·locar al segle XII (tot i que la construcció va començar al XVI), va viatjar a través del temps... Doncs no: va ser esculpit el 1992. El responsable de l’empresa que va restaurar aquesta part de la façana, Jerónimo García, ho va explicar a EL PAÍS dos anys després: “Signem la catedral de Salamanca amb un astronauta”.

Amb aquest home espacial comença un fil de Twitter molt compartit aquests dies —més de 6.000 vegades en 11 dies des del 28 d’agost—. El col·laborador de “Cuarto Milenio” Nacho Navarro inclou altres gàrgoles, escultures i relleus en edificis antics, la majoria de les quals són obres de restauradors del segle XX i XXI.

“Una amiga em va demanar, expressant sorpresa, una foto de l’astronauta de Salamanca. Vaig pensar que a altres persones els podien interessar altres obres semblants”, diu Navarro a Verne per telèfon. Hi ha exemples d’Espanya i de l’estranger, com aquesta gàrgola de Darth Vader a la catedral de Washington (els Estats Units). Es va col·locar als anys 80, en ple boom de la saga Star Wars.

És una de les llicències de restaurador més famoses del món. Al fil de Navarro també hi ha una altra de molt coneguda a Espanya, el fotògraf de la Catedral de Palència. El 1910, l’arquitecte Javier Arroyo va col·locar una gàrgola que subjecta una càmera per homenatjar un amic fotògraf, del qual només se sap que se’l coneixia com a senyor Alonso.

La restauració més antiga del fil de Navarro és una estàtua del segle XIX de Zaragoza. Com explica El Heraldo de Aragón en aquest article, l’escultor Félix Oroz li va posar la cara del rector de la Universitat de Saragossa en aquell moment, Jerónimo Borao, a una figura demoníaca.

Hi ha altres restauracions amb un toc modern en obres antigues que no s’inclouen al fil de Navarro. “Moltes persones me les han fet arribar per Twitter”, diu. Entre aquestes hi ha l’àngel parlant per telèfon de la ciutat holandesa de Hertogenbosch. Al final de l’article s’hi poden veure altres anacronismes del fil de Navarro.

Què en pensen els professionals?

Al president de l’Associació Professional de Conservadors-Restauradors Espanyols, Fernando Carrera, no li agraden aquestes obres d’art. “Van contra els valors ètics del restaurador. En el nostre codi hi ha el respecte als valors intrínsecs del patrimoni que intervenim. Aquests valors són físics, espirituals i simbòlics. Això suposa que la nostra intervenció ha de passar desapercebuda. No hem de deixar la nostra signatura”, diu a Verne per telèfon.

Carrera assegura que aquest tipus de restauracions són “poc comuns”. Assegura que els restauradors de països mediterranis, com ara Espanya, França o Itàlia, opinen majoritàriament com ell, mentre que a altres països europeus, com Alemanya o Àustria, són més flexibles.

El sotsdirector del Museu Nacional d’Escultura, Manuel Arias, no menysprea la introducció d’elements moderns en obres antigues: “Imitar una solució medieval pot despistar. És a dir, és més honest usar un motiu actual, que ajuda a datar l’obra del restaurador, que intentar inventar-te una figura de l’Edat Mitjana”, diu a Verne per telèfon.

“És una forma de cridar l’atenció”, afegeix Arias. I això és precisament el que no li agrada a Carrera: “Quan un grup de turistes visita la Catedral de Salamanca es fixa més en l’astronauta que en l’obra d’art que compon tota la façana. Un astronauta xoca amb el respecte a la configuració original de l’obra. Ara és més famós l’astronauta que la façana”.

Arias assegura que aquest tipus de “signatures” del restaurador són relativament recents. Creu que van començar a principis del segle XX, tot i que no ho sap amb certesa. Aquest tipus d’intervencions no tenen res a veure amb destrosses com la que una veïna de Rañadoiro (Astúries) acaba de fer a tres talles del segle XV, les quals ha pintat amb colors llampants. El cas més famós d’aquest estil és l’Ecce Homo de Borja (Saragossa). La inclusió de figures modernes en obres antigues són anacronismes polèmics, però en qualsevol cas són obres d’art d’experts.

Aquestes són unes altres intervencions modernes de restauradors en obres antigues.