Un món ‘skinny’

La meva infantesa no és un pati amb un hort clar i un llimoner madur com la de Machado, sinó el record de la cruïlla de Via Augusta amb plaça Molina, una primavera de finals dels setanta: jo anava, com a bon patró clàssic, tot ufanós a escola amb el meu primer senyal valent de modernitat –uns pantalons de pinces–, quan vaig descobrir, tot vermell de l’horror, que em venien, com a mínim, un dit curts. Resulta que, abans d’estrenar-los, vaig passar uns dies al llit amb febre i vaig fer la típica estirada. Total, una jornada de burles punyents i una prematura lliçó guydebordiana sobre la societat de l’espectacle: la vida, pura aparença.

La magdalena (florida) va ser la impossibilitat de trobar uns pantalons xinos de tall normal en aquestes últimes rebaixes, un temps (en tot: salaris, valors, maneres…) d’ultra stretch o super skinny, que vaig potinejar tot incrèdul que es poguessin calçar si no es venien amb un pot de lubrificant; per no parlar de l’operació de treure-se’ls. I per acabar-ho de rematar, la novetat d’uns models siamesos just per sobre dels turmells… En aquest punt va arribar l'estampa infantil; i després, la imatge del macaroni anglès del XVIII, aquella versió amanerada i italianitzada dels famosos beau que van marcar les corts dels reis anglesos Carles II i Jordi IV i el bon vestir de mitja Europa: cintura estreta, armilles de seda, mocador al coll lligat al cos, engalanats, bastons llargs amb plata i or, flascons de perfum, paraules en francès per conrear frivolitats i… calçons hiperajustats. El paradigma d’aquests bufanúvols va ser Charles James Fox: als 15 anys, el seu pare ja li donava diners per al joc; acabaria arruïnat, és clar, però amb estil: mentre els creditors se li enduien fins i tot el capital immobiliari, ell, impertorbable, seguia llegint Heròdot assegut en l’única cadira que li va quedar a casa.

De tots ells, sempre vaig admirar George Bryan Brummell, potser perquè gràcies a una colònia amb el seu nom (la primera edició, infinitament superior a l’actual) va ser l’única vegada en la meva vida que dues belles dones (mare i filla, a més) es van interessar per mi alhora. Segons el poeta Shelley, Beau Brummell era l’única persona que valia la pena a l’Anglaterra de l’època; Lord Byron va apujar l’aposta parlant dels tres homes més importants de l’Europa del XIX: ell mateix, és clar, Napoleó i Brummell. Res feia presagiar la seva futura fama perquè, de fet, va ser un ridícul soldat del 10è Regiment d'Húsars, amb el nas trencat després d’una coça filla de les seves constants caigudes de dalt del cavall. Però tot se li pot perdonar a qui, al final, va imposar el detall de pell blanc de les botes de muntar, especialista inigualable en porcellana de Sèvres, que viatjava amb una palangana de plata perquè, segons sostenia, “és impossible escopir en argila” i introductor del porto com a acompanyant del formatge (fins llavors es feia amb ordinària cervesa).

Però el gran triomf d’aquest petulant, tot i que influent com pocs (“és de molt mal gust anar vestit només per atreure l’atenció del públic”, tenia com a divisa) va ser el dels finíssims mocadors de coll d’encaix, inimitables, perfectament a lloc i amb el vol just, tot perquè els emmidonava. La humanitat, no obstant això, l'hi deu molt més perquè va introduir el sabó en una societat realment porca: es feia rentar la roba blanca cada dia i, fins i tot estant a la presó de Calais, per deutes, va sorprendre tothom quan va demanar un mirall i rentar-se cada dia amb una combinació de 15 litres d’aigua i dos de llet. Perquè, és clar, va fugir d’Anglaterra perseguit pels impagaments i va acabar vivint de les almoines d’amics. Com gairebé tots els de la seva espècie: estranys en el vestir, jugadors de cartes, prioritzant intrigues, infidelitats i duels al matrimoni, poetes aficionats, morts en estranyes circumstàncies, i una infinitat de factures per pagar del sastre, un gremi que en sortia tan mal parat que normalment els portava a judici.

De beau (no s’ha de confondre amb dandi: en el primer, les robes són expressió de si mateix; en el segon, tot és inculcat, no surt natural) grans com Brummell només n’hi va haver dos més. Un, Beau Richard Nash, que defensava que vestir amb elegància era una manera de fer publicitat d’un mateix: “És l’únic ús possible d’un vestit car”. Va ser conegut com “el rei de Bath”, la decadent zona de balnearis que ell va convertir en una destinació de luxe: brindar per la pròpia salut va néixer amb ell, com l'obligació de no portar-hi espases, un primer pas a Anglaterra per eliminar-les de la vestimenta; també és seva la reglamentació dels duels. Vanitós, el seu taló d’Aquil·les van ser les capses de rapè.

El tercer beau va ser Alfred, comte d’Orsay, que va aprendre a llegir amb els butlletins de victòries de la Grand Armée perquè estava destinat a ser patge de Napoleó. Un impecable espadatxí, dibuixant, conversador, nedador i corredor, va balafiar més en roba que Brummell, però mai va arribar a ser tan elegant, tot i que va posar de moda els punys de les camises per sobre de la jaqueta i es banyava en aigua perfumada i no en llet. Ben plantat, deia que tenia les de perdre en un duel perquè era més guapo que el seu rival, per la qual cosa sempre va intentar pactar que no li ferissin del pit cap amunt…

Quin món, aquell, com revelava amb documentada gràcia Clare Jerrold el 1910 a Los bellos y los dandis, que ara ha traduït la iconoclasta Wunderkammer: els criats del dandi Robert Feilding, amb el sobrenom d'El Guapo, portaven fantàstiques lliurees de color groc, faixes negres i plomes a joc al barret; Stanhope, quart Lord Chesterfield, escollia els seus criats per l'envergadura, la cabellera i la bellesa; el cavall de James Hay, comte de Carlisle, calçava ferradures de plata, que se solien desprendre i feien content el populatxo… Sí, un món fascinant perquè sí. M’hauria agradat saber anar sempre bien ganté en aquell present tan casual, però també perquè llavors era tan important el vestir com l’enginy i el riure i saber fer riure, perquè hi havia unes regles i, en el fons, una cultura: molts havien fet el famós Grand Tour per Europa… Uns temps en què per algun motiu els que entraven en un cafè havien de pagar un penic només pel privilegi d’asseure-s’hi i escoltar les tertúlies…

Uns texans semblen respondre, eureka, als patrons de camals clàssics… però, un cop desplegats, apareixen sis talls transversals que els desfilen, tot parracs, i això que el preu, rebaixa inclosa, indica tot el contrari. “Never the time and the place”, va escriure per a mi, ja en aquells temps, el bard Robert Browning.