La universitat que necessitem

La Universitat Autònoma de Barcelona, igual que altres universitats espanyoles, s’ha consolidat en els últims anys en posicions avançades en diverses classificacions de prestigi internacional i està contribuint d’una manera destacada en la formació de les persones que s’incorporen al món laboral i, per tant, al progrés econòmic i social del país.

L’educació és essencial perquè una societat prosperi i és la base de la millora socioeconòmica d’un país. És a les universitats on s’han fet la majoria dels descobriments científics més importants dels últims segles, que han permès que la societat avancés. Tant és així que avui la majoria dels països del nostre entorn tenen clar que invertir en les seves universitats repercuteix directament en la millora de la qualitat de vida i el futur dels seus ciutadans. Malauradament, això no és així al nostre país.

La societat està vivint un moment decisiu de transformacions socials i tecnològiques que suposen un repte per a aquelles universitats que tinguin capacitat per adaptar-se al medi i millorar-lo. En un entorn de competència pel monopoli del coneixement, les universitats han d’aportar la seva experiència i compromís social per donar resposta als problemes que planteja la comunitat, ja sigui proposant noves línies de recerca, titulacions o metodologies educatives.

Avui, la tecnologia permet compartir coneixements d’una manera més eficaç. L’univers digital amplia el que la ciència i l’educació podien oferir per vies convencionals, disparant el valor del que les universitats creen i difonen. Ja és possible l’accés lliure a cursos en línia de qualsevol universitat i això està modificant les maneres de captar la informació, compartir el saber o establir relacions universitàries. En aquest context, cal modificar les formes d’ensenyar, ja que la revolució tecnològica ha superat les formes de relació entre el professorat i l’alumnat, sense menysprear la importància social i educativa que tenen aquestes relacions de proximitat.

Paral·lelament, s’observa com el coneixement és més multidisciplinari i permeable a les relacions entre diferents àrees científiques i s’aborda la solució de problemes col·lectivament, amb la participació de sociòlegs, filòsofs, enginyers, etc. Per això, les universitats han de crear projectes docents i investigadors en col·laboració amb altres institucions o empreses, cosa que facilita que les mirades sobre un repte conflueixin en la recerca de la millor solució.

Alguns “gurus” pronostiquen que en la propera dècada moltes feines desapareixeran i d’altres emergiran; en conseqüència, les titulacions universitàries s’hauran de redefinir per donar resposta a aquests canvis. Es fa necessari, doncs, que les nostres universitats públiques engeguin una profunda reflexió que promogui plans estratègics amb perfil propi, que al seu torn formin part de l’estratègia del país.

Aquesta revolució que comporten la globalització i el lliure accés a la informació i al coneixement també genera incertesa, deteriorament dels sistemes polítics clàssics i valors socials, pèrdua de legitimitat dels lideratges tradicionals i canvis de model en les relacions socials (migracions, religions, pobresa, envelliment...). Però en aquesta complexa situació també hi ha certeses: l’educació empodera els ciutadans, és un valor irrenunciable i ha de ser sòlida i contínua al llarg de la vida; la creativitat genera oportunitats i permet desenvolupar el talent, per la qual cosa hem de potenciar-la; la capacitat comunicativa i emprenedora i l’autonomia personal són qualitats que es reconeixeran en els professionals del futur i cal donar-los un paper rellevant en totes les fases educatives.

La universitat ha d’assumir que en la formació cal incloure instruments perquè els estudiants aprenguin a ser crítics en l’autogestió de la informació, ja que aquesta és la base del coneixement i l’empoderament personal i els prepara per assumir els reptes. Per això, ha d’interaccionar amb el món exterior i internacionalitzar-se, obrint-se a la participació de professionals externs que facilitin que l’alumnat es relacioni amb el món laboral, i garantir així un perfil d’universitat oberta, inclusiva i reactiva davant dels canvis.

Aquestes evidències exigeixen de les universitats una profunda transformació que inclogui noves titulacions que abordin els reptes socials, tecnològics o mediambientals i que renovi metodologies d’aprenentatge, les relacions universitat-societat i les estructures de funcionament universitari.

La crisi econòmica ha afectat pilars bàsics de les nostres universitats i les ha situat davant d’un futur d’incerteses, i aquestes, en certa mesura, han resistit l’envestida. No obstant això, les ha situat al límit i poden, si se les ajuda, sortir-ne airoses o, en cas contrari, desaparèixer del mapa internacional de la qualitat i la innovació. Sense “distreure’s”, els governs, parlaments, empresaris i ciutadans en general, juntament amb els universitaris, han d’abordar, d’una manera crítica, despolititzada i en positiu, l’anàlisi de la deteriorada autonomia universitària, la precària situació financera, les envellides plantilles de personal, les taxes universitàries i la qualitat de la recerca i la docència, si és que estan interessats que la universitat sigui un motor de transformació social i de creixement socioeconòmic sostenible.

Margarita Arboix és rectora de la Universitat Autònoma de Barcelona.