Barcelona no estimava les cuines

La cuina ha estat la gran ignorada durant dècades en la construcció a Barcelona entre el segle XIX i ben avançat el segle passat. Ja sigui perquè era un espai ocupat pel servei a les cases de la burgesia o bé per la dona en les famílies treballadores, ni arquitectes ni pensadors van dedicar-hi gaires esforços ni temps. “És una qüestió ideològica i que revela la poca consideració cap a aquesta peça de l’habitatge i la feina que s’hi feia, malgrat que sempre ha estat vital”, apunta Isabel Segura, historiadora especialitzada en el període modern de Barcelona i en la història de les dones que ha publicat el llibre Cuines de Barcelona. El laboratori domèstic de la ciutat moderna 1859-1976 (Comanegra). Un treball que reflexiona sobre l’evolució de la cuina en quatre etapes diferenciades: entre el 1859 i el 1896, amb les idees d’Ildefons Cerdà i Pere Garcia Fària; entre el 1897 i el 1929, amb exemples com la cuina de la Pedrera —se’n conserva una intacta— i les cases barates; el període de la República fins a la fi de la Guerra Civil, i des de llavors fins al 1976, l’etapa del franquisme i dels primers polígons d’habitatges amb l’embranzida de la indústria de l’electrodomèstic i l’estandardització del disseny.

La historiadora Isabel Segura investiga a ‘Cuines de Barcelona’ més d’un segle de canvis

“No ha estat fàcil trobar literatura i, sobretot, imatges de cuines”, explica l’autora, que per fer el llibre s’ha submergit, sobretot, en els arxius del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), l’administratiu, el de la Bonnemaison i moltes revistes. La memòria dels projectistes dels edificis ha estat una de les seves principals fonts d’informació. Una de les coses que crida l’atenció és que els arquitectes no fan fotografies de les cuines. A Barcelona, Cerdà és el que, en idear l’Eixample, teoritza sobre aquests espais: “Les cuines no surten gaire ben parades en la distribució de la casa. Tenen una superfície escassíssima”. El retrat de les cuines fins a mitjans del segle XIX era el d’un habitacle fosc, mal ventilat i ple de fum, amb les conseqüents emanacions de carbó, ja que era l’element que les feia funcionar. No va ser l’únic que va impulsar un canvi de disseny. El també urbanista Garcia Fària va exigir a l’Ajuntament de Barcelona que creés una normativa perquè els propietaris i constructors de l’època destinessin un espai digne a la cuina. És Cerdà qui disposa la cuina amb ventilació directa als patis interiors dels edificis, per exemple. Eren unes cuines que tampoc tenien gaire misteri, ja que les peces fixes solien ser la disposició de la pica i els fogons. Si hi havia armaris o taules depenia dels diners i de l’espai.

“Després de Cerdà, a Barcelona, es produeix un gran buit sobre el pensament sobre la cuina perquè no interessa ningú”, apunta la historiadora. A partir de l’últim terç del segle XIX, on es va construir més a Barcelona va ser a la Dreta de l’Eixample i una de les cuines amb la distribució i els elements més singulars d’aquella època va ser la de la Pedrera, coneguda com a Casa Milà, “encara que per ser justos hauria de ser la Casa Segimon perquè va ser Roser Segimon, que es va casar en segones noces amb Pere Milà, qui la va pagar”, subratlla l’autora del llibre, que ho ha pogut comprovar en els arxius de llicències, en què els permisos i tràmits estaven signats per ella o pel seu marit en representació d’ella. Es tracta d’una peça que se situa prop del menjador, encara que aïllada, amb espai suficient per a tots els elements. Bona part dels edificis que es construeixen en aquella època situen la cuina a la façana que dona a l’interior d’illa. Això es pot considerar un progrés, ja que fins llavors, l’inici del període de la burgesia industrial, les cuines se situaven en un cul-de-sac per evitar les males olors. Mentrestant, a les barraques i en les construccions aixecades per als obrers, la cuina i el menjador era tot en un espai: “Durant dècades aquesta distribució va ser menyspreada per constructors i arquitectes, que l’associaven al barraquisme”, comenta l’autora, que ironitza amb la realitat que aquesta distribució —però molt més àmplia— és precisament una de les tendències que anys més tard va irrompre amb força amb el model de la cuina americana.

Un somriure femení

Ni tan sols el racionalisme va influir a l’hora de millorar les cuines. Resulta demolidora la reflexió que fa Le Corbusier sobre aquesta estança: “Fer de la vostra cuina el lloc d’un somriure femení”. Somriures però en un habitacle que se seguia projectant en una peça petita —on tot just hi cabia una persona— i amb poca llum, ja que la situaven damunt de prestatgeries, com van fer a la Casa Bloc, projectada pels arquitectes Sert, Subirana i Torres a Sant Andreu.

"A excepció de Cerdà, hi ha un gran buit perquè la peça dels pisos no interessava ningú”

El canvi de la cuina econòmica a gas, primer, i, sobretot, a l’electricitat, després, va ser una autèntica revolució. “És clar que tot deriva d’un interès econòmic perquè no cal oblidar que són les empreses armamentístiques dels Estats Units les que després de la Segona Guerra Mundial es transformen en grans indústries productores de tot tipus d’electrodomèstics”, adverteix la historiadora. El llibre recull una àmplia mostra de les campanyes publicitàries d’electrodomèstics, com el de la batedora Moulinex, que “allibera la dona” a partir de la dècada dels seixanta. Una publicitat destinada a la dona, que seguia sent la principal treballadora a la cuina, i que sempre apareixia magnífica en els anuncis. Les xifres que ha recollit l’autora de la producció d’electrodomèstics són reveladores: la producció de neveres el 1960 era de 30.000 unitats, i quatre anys després, de 400.000; en aquest mateix període les rentadores van passar de 77.000 a 300.000.

Els interessos de les empreses d’electrodomèstics van ser uns estranys companys de viatge del creixent moviment feminista. A Barcelona, el canvi de plantejament va venir, també, amb les mobilitzacions de dones a partir de la dècada dels setanta: “Com en moltes altres qüestions, les Primeres Jornades Catalanes de la Dona del 1976 van ser determinants perquè es va discutir sobre les condicions del treball domèstic que feien les dones i el de la cuina és un dels principals”, subratlla Segura, que ironitza sobre la importància i l’impacte de cinema nord-americà en l’evolució de les cuines en espais grans i lluminosos: “Doris Day, no t’ho agrairem mai prou”.