Elogi de la ciutat prodigiosa

I malgrat tot, una ciutat feliç. O almenys una ciutat on es troben moltes oportunitats per ser feliç. És un fet que, tot i els grans sobresalts dels últims temps i de la tragèdia de l’atemptat de la Rambla, i a banda de les cicatrius de la crisi, la majoria dels barcelonins seguim estimant profundament la nostra ciutat i hi seguim creient, i no aniríem a viure, si ho podem evitar, enlloc més, ni tan sols a Shangri-La (on, com és ben sabut, s’hi viu bé i molt de temps). I això que déu n’hi do la temporada que hem viscut!: la terrible garrotada del 17-A –el nostre (un més) 11-S–, que ens va situar en la realitat que també ens trobem a la diana del terrorisme islàmic; i l’enrenou del procés, que, pensis com pensis i et situïs on et situïs de l’espectre polític, ens té amb un neguit continu. I això no és tot: hem tingut la brega dels taxis, amb la flota negre i groga convertida en un vesper i bloquejant la ciutat peti qui peti, i la dels manters, que s’han estès tant que pràcticament pots anar des de la plaça de Catalunya fins al port trepitjant les seves assortides mantes (si t’hi atreveixes), i les campanyes antiturisme, amb l’última ocurrència, aquests cartells i pintades amb mala llet de “Dear tourist: balconing is fun!”. Per no parlar de les obres. A més, sembla que ens barallem fratricidament per tot: els carrils bici, els toros, l’Airbnb, la Sagrada Família, el zoo, el tramvia, el pipicà...

Però aquí precisament es tracta de mirar per sobre, o per sota, de tot això, de rompre una llança per l’optimisme i la joie de vivre i de reivindicar una Barcelona capaç de superar els traumes, els problemes, les tensions i, com diria el príncep danès (un turista, per tant), totes les fletxes de la insultant Fortuna, no pas les de Karina. A costa de semblar ingenus o d'haver-nos pres alguna cosa (caldria ser Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Javier Pérez Andújar o l’enyorat Agustí Fancelli per sortir-ne ben parat), elevarem una oda a la Barcelona que val la pena, la que ens fa voler continuar sent habitants o visitants seus. Una Barcelona d'alegria, de bellesa i de plaers (de l’esperit principalment, tampoc ens passem ara). També una Barcelona de baixíssima criminalitat en relació amb la seva mida, en què és fàcil moure’s i orientar-se i que troba el seu sentit en l’amistat, l’amabilitat i la solidaritat (fem nostres totes les causes: l’última, la de lluita contra la mutilació femenina, amb una campanya omnipresent). Fins i tot hi ha una gran botiga oficial de merchandising del Reial Madrid al carrer Ferran, a tocar de la neuràlgica i políticament tan candent plaça Sant Jaume. Que se sàpiga.

Un bon punt de partida és el de Bar-cel-ona, el mundialment cèlebre acròstic de Mariscal, encunyat el 1979, fins i tot abans que nasqués (el 1988) el Gambrinus, la seva cigala monumental (amb perdó), però sempre vigent, i ara tan tonificant. Bars, quina mà de llocs, n’hi ha a tot arreu, això que no falti, però cel i ona es gaudeixen especialment a les platges. Un passeig et demostra que, malgrat tot, la vida segueix plena d’alegria, de felicitat i fins i tot de cossos esculturals. Un dia qualsevol d’estiu, avui mateix, sense anar més lluny, això és Santa Mónica (Califòrnia), senyors! Només ens falten el moll amb atraccions i els pelicans.

Caminar del Port Olímpic i les nostres torres bessones (no abatudes) de l’Hotel Arts i la Mapfre, en direcció est, per exemple, ens porta a les platges de la Nova Icària, Bogatell, la Mar Bella, la Nova Mar Bella i Llevant, per arribar fins al Fòrum. Escolteu, una ciutat amb una promenade com aquesta no pot ser desgraciada. Deambular pel passeig sobre la línia de platja et creues, t’avancen o avances passejants, banyistes, turistes de cent nacions, locals de moltes altres, preciositats, gent guapa, en resum, i lletja, és clar; més ciclistes que al Tour, famílies senceres en segways, la humanitat més normal i també alguna d'extravagant, policia en pantalons curts i en cotxets ridículs com de golf que ja hauria volgut tenir l’inefable Ludovic Cruchot (el gendarme de Saint-Tropez), venedors, músics, malabaristes i carteristes.

Al passeig estàs flanquejat a una banda pels restaurants de platja, la moderna transmutació dels berenadors preolímpics, amb noms de referència com l’Escribà (l’altre dia el vaig recomanar a Arturo Pérez-Reverte: no m’ha enviat els seus padrins, així que deu haver anat bé) i d’altres que s’obren pas, com el més assequible Xiroi (de Ca la Nuri), que duu el lema –que fem nostre– “Passa-t’ho bé”. A l’altra banda tens la platja i el mar fins a l’horitzó i el cel. Un contínuum d’esbarjo i dispersió que comença on et cremes els peus i t’espolses la sorra que fa pessigolles, segueix a les promíscues dutxes a l’aire lliure que ofereixen tant d’espectacle, els xiringuitos (pocs: Colau n'ha fet una poda, com amb les hamaques i tendals de lloguer, en honor de l’espai públic, però avui no estem de crítica), les pistes de vòlei, el bosc de para-sols i l’esvalotada riba del mar. Després venen els banyistes pròpiament dits, tangues i topless en coexistència amb hijabs i muslim swimsuits, igual que conviuen gavines i cormorans; les ones (ona!), la franja dels esports marítims i les embarcacions, des del paddle surf i el windsurf en primer pla fins al creuer i el gegantí portacontenidors que es dibuixen al fons passant pels velers, el catamarà d’esbarjo, el vaixell pirata i les noves Golondrines. Anant en una direcció i en la contrària, un heterogeni llibre obert de la navegació que estén les seves pàgines sobre un mar refulgent i un cel infinit.

Hi ha moltes més barcelones. Multitudinàries, sorolloses i euforitzants en les seves festes (Gràcia, la Mercè, Sant Jordi), fires (Salons del Còmic, Automòbil, Marítim, Mobile, 080) i festivals de música (el Sónar, el Primavera, el Cruïlla), o en el vertiginós i lúdic Gólgota del Tibidabo... Íntims i silenciosos, als carrerons historiats del barri Gòtic o del Born o als mestissos del Raval o els serratencs del Poble-sec. Sembla un tòpic esmentar tot això, ja ho sé, però, a veure, qui no atresora moments de felicitat als Jardins de l’Hospital, o al costat de la columna romana del Cafè d’Estiu del Museu Marès, o passejant sota les gàrgoles de la catedral, o robant un petó als peus de la muralla? Visitar la petita basílica (d’origen visigot) de Sant Just i Pastor i encendre-hi una petita espelma i apropar-se després a prendre's un dels millors gintònics de la ciutat al recòndit L’Ascensor, un dels bars de sempre, és una cosa que no falla. Com tampoc la lluna plena al Macba, o pujar a la Fundació Miró i gaudir de l’art i les vistes i la pau que s'hi respira, i baixar passejant pels jardins de Laribal fins al Teatre Grec. Més amunt, el castell de Montjuïc, avui tan desarmat (no sigui que a algú se li passi pel cap tornar a bombardejar-nos), és una romàntica talaia sobre la ciutat i el mar ple d’espais per perdre-s’hi i de sorpreses històriques, i de memòries d’infantesa. És el que també té el zoo; els costa entendre-ho als animalistes: els lleons i els elefants són els pares.

Barcelona és una ciutat esportiva. Encara que, amb els seus grans desnivells, segons on vius exigeix tenir uns bons pulmons, i el nostre Central Park està una mica descentrat: Collserola o Montjuïc. L'esport produiex moltes endomorfines, encara que la màxima felicitat es diria que a Barcelona no és practicar-lo, sinó mirar-se'l, sobretot al Camp Nou. Ja pot caure de tot, que si guanya el Barça...

També és una ciutat de teatres i quines immenses felicitat i emoció ens ofereixen el Lliure, el Romea, el Victòria, el Teatre Nacional, el Mercat de les Flors...: sempre hi pots confiar. I els cinemes, els Verdis, la Filmoteca... I el Liceu (que vam reconstruir de manera exemplar quan se'ns va cremar) i el Palau de la Música, i l’Auditori. I les llibreries no es queden curtes, ja que en tenim moltes que justifiquen per si soles no anar-se'n a viure a cap altre lloc (excepte potser a Portland, però no marxaràs a Portland només perquè hi tenen Powell’s): les dues de La Central, Laie, aquest temple de la més fantàstica felicitat que és Gigamesh i el dels viatges que és Altaïr. Entre els museus quanta alegria genera contemplar la bellesa que exhibeixen el Museu Nacional, el Picasso, el CaixaForum, el de les Cultures del Món, amb les seves canoes de proa de cocodril, els seus tòtems i les seves màscares. A dos extrems de la ciutat, el Cosmocaixa i el Museu NAT de Ciències Naturals ens ofereixen tot l’excitant misteri del cosmos i de la vida. La gastronomia, dels grans restaurants a les granges de Petritxol, i les compres, del Mercadillo de Portaferrisa al Zadig & Voltaire de passeig de Gràcia, són altres grans i òbvies fonts de felicitat que cadascú es permet segons les seves possibilitats.

Alguna cosa que crea un sentiment especial amb la ciutat és ser conscient de la seva qualitat de pentimento. Com totes les urbs, però potser més especialment per la seva gran vitalitat i canvi constant, Barcelona es va afegint capes una rere l’altra. Passejar és recordar, doncs, els llocs que vas estimar (i on vas estimar) i han anat desapareixent, substituïts per d’altres. Hi ha una dolça malenconia en aquest exercici de memòria, molt emotiu per a tots nosaltres. És cert que també hi ha noms que perduren, guardant tota la seva càrrega emocional (El Glaciar, Sidecar, Jamboree, Flash-Flash...)

Parafrasejant Isak Dinesen, Barcelona és una ciutat amb una noblesa inigualable, feta per a la llibertat i que t'omple de lleugeresa de cor. La nostra ciutat, i la de tots vostès. Una ciutat en la qual quan et lleves cada matí, la mires i et dius: “Soc on voldria ser”.