Vinebre, el forn de Catalunya

Vinebre ha repetit aquesta setmana com a primer municipi català que assoleix els 40 graus centígrads. El mercuri va pujar fins als 41,3 graus. Calor sufocant però gens nou per aquests indrets. El poble més petit de la Ribera d’Ebre li deu part de la seva fama a la calor ja que sempre destaca per les altes temperatures que registra. Els seus veïns, poc més de 400, suporten els rigors estiuencs amb naturalitat i amb bona gana. 

Per arribar a Vinebre (Ribera d’Ebre) calen ganes i paciència. El municipi català que encadena les temperatures més caloroses es troba en una cruïlla, a mig camí entre Tarragona i Lleida, en una plana tòrrida que presideix el reactor nuclear d’Ascó. Ja sigui creuant el Priorat per l’N-420 o venint des de la costa pel coll de Fatxes, arribar a Vinebre exigeix serpentejar a través d’una bona ració de corbes, una passada per al motorista però una llauna per a l’automobilista. Més encara si es pateix certa aversió a l’aire condicionat. Durant el trajecte d’aproximació la sensació de calor és abrasadora i sorprèn veure una taca ataronjada rodant sota el sol. És un home, sense capa ni antifaç, vestit de ciclista. Són les hores més crues del migdia i el quadre de comandaments del cotxe marca ja 37,5 graus. Després de depassar-lo amb una admiració poc o gens dissimulada, la temptació guanya la partida a l’educació i el cronista s’atura al costat de la carretera, sota una ombra, per esperar l’home de taronja i abordar-lo quan passi. El ciclista, amable i somrient, detalla que el cos “s’acostuma a tot”. Es diu Carlos Campos i surt a rodar cinc dies a la setmana, encara que s’estigui fonent l’asfalt. “Aquí no és estrany assolir els 40 graus”, explica abans de continuar pedalant cap al pas de l’Ase.

 Trobar un buit per aparcar a Vinebre no suposa cap repte. L’activitat és escassa. “Ni els gats no surten al carrer a l’hora del sol”, detalla la Mònica. És l’encarregada de la piscina municipal. Atén l’intrús des de dins de la piscina infantil, on es remulla al costat de dues veïnes més. La piscina, un oasi desitjable, està animada però sense aglomeracions. “La nostra escola té 35 nens, no dona per a més”, detallen la Mònica i les dues banyistes a l’ interrogador acalorat i estranyat. L’hora punta és a partir de les 18:00, fins llavors se suposa que les famílies jeuen sota els aires condicionats domèstics. L’Edu, 12 anys, sí que s’ha aventurat a sortir de casa. Viu a Kiel, Alemanya, però està de visita familiar a Vinebre. Quan se’l pregunta si nota molta diferència entre les temperatures germàniques i les d’aquí gira els ulls en blanc: “no vegis”. Adrián Jiménez, 27 anys, és candidat a ser l’home més afortunat de Vinebre. Es passa el dia sota l’ombra, al costat de la piscina fresca. És el socorrista, d’origen sevillà. L’accent el delata a la primera. “Allà baix fa més calor”, afirma. De cop resol, amb poca ciència però molta contundència, l’etern dilema: “és igual que sigui humit o sec, la calor és calor”. Al costat de l’Ajuntament hi ha el local social. La Rosa Mari atén amb cordialitat tot i que subratlla que és poc original anar a Vinebre a preguntar per la xafogor. “Almenys informeu d’això i no d’una cosa relacionada amb la central”, assenyala, amb referència a la veïna planta nuclear d’Ascó. Dins del local l’aire condicionat va a tot drap però de la boca de l’aparell penja una pantalla de metacrilat. “Aquí s’asseuen els avis a jugar al dòmino i així no els dona l’aire directe”, explica la Rosa Mari. Diu que suportar la calor no té cap secret, “buscar la fresca”, i afegeix que viure a Vinebre potser dona un plus de tolerància a la calorassa, per allò de l’habitualitat, i els veïns són menys rondinaires que la gent de capitals més poblades i amb més presència mediàtica. 

“Què? Tens fred?”, saluda una clienta a una altra que acaba de creuar la porta del bar. “Una mica, m’he oblidat l’abric de visó a casa”, respon la nouvinguda. Per refer-se, qui sap si de la calor o de l’oblit de l’abric, demana un didalet de whisky i una cervesa doble malta. Sisco Pascual, 72 anys i amb un vessament cerebral superat i un ronyó trasplantat des de fa 26 anys, diu que, malgrat les xacres que pateix, suporta bé la calor. 

En Pep, el ferrer del poble, esgota una ampolleta d’aigua i informa que la fama calorosa de Vinebre fins i tot podria ser més gran. L’estació meteorològica és al camp de futbol però ell assegura que a l’altre extrem del poble, al costat de l’Ebre, la temperatura és sempre “un o dos graus més elevada”. La revelació fa efecte. Però pitjor ho tenen a Riba-roja, amb prou feines a una dotzena de quilòmetres, on ni la piscina no els salva. L’Ajuntament l’ha tancada després de detectar excrements i orina a l’aigua.