“El que llegeixes modifica la teva vida, si ets sensible”

Carme Riera Sanfeliu té una teoria sobre la seva generació: viuen en diagonal. “Passem de puntetes per sobre de tot i no anem al fons de les coses”. És clar, en temps tan accelerats… “No, no és falta de temps; quina és la gran característica humana: la por o la mandra? És una mica el tema de la pel·lícula Waking life: l'actitud de viure en diagonal neix de la por o de la mandra, no de l'estrès o la pressa; res ens impregna i això ens porta a viure, i a llegir, en diagonal”.

Cita en primera persona del plural, però no és el seu cas. “Tot el que m'ha de passar a la vida m'ha de tocar a fons; no vull que em passi de costat, ni desitjo un entorn així”, es defineix, propera, però amb els ulls en un punt perdut del carrer, oblics i fugissers a l'interlocutor, buscant un amagatall impossible darrere d'una cabellera llisa… De nena ja era així, íntimament vital; potser per això s'avorria un munt cada estiu a Sant Vicenç de Montalt, una cosa de la qual la va rescatar la bibliotecària. I aquí la teníem, “amb nou o deu anys, i tres novel·les de Le Carré perquè un dia vaig sentir el seu nom a saber on”; o emmurriant-se amb el seu pare perquè tot i que li havia demanat El carrer estret de Josep Pla (“havia llegit un fragment a l'escola”), li va comprar El quadern gris. “A casa no hi havia una gran biblioteca; el meu pare és metge i la meva mare, secretària, però no són grans lectors, encara que sempre va existir el llibre com a regal preuat”.

Infància i primera joventut van ser, admet, “solitàries, molt de filla única”, o sigui, “inevitable inventar-se un món interior”. El manual la va portar al periodisme (“era el més proper a les lletres”) i a uns feliços inicis literaris que es van traduir, primer, en un diari que ha portat “sempre, des dels sis anys, un lloc on reflectir per què et sents com et sents, què t'ha passat”, i després, en el premi Núvol de relats 2016. “Però això es va acabar: ara porto el barret d'editora i m'ha fet ser més exigent, sé que m'examinaria tantíssim que... És curiós: avui sento una vergonya en escriure que abans no tenia”. Perquè sí, des de fa un any, Carme Riera (“compartir nom reialacadèmic és complicat”, diu de la seva feliç coincidència amb l'escriptora mallorquina) és editora, merla blanca segons els entesos del sector: va deixar el periodisme després de passar per televisió i una corresponsalia d'un diari a París, va cursar amb brillantor l'exigent Màster en Edició de la Universitat Pompeu Fabra i ha acabat ja, de moment, com a editora adjunta de Literatura Random House.

Duu tatuat a la cara posterior del seu braç esquerre una noia en plongeon. “En sé una mica de saltar al buit… i tornaria a repetir-los tots”, diu per respondre al seu accelerat i mutant canvi de camí vital. Però de l'ofici, no n’espera res diferent al que ha perseguit sempre en altres latituds: “Busco veus que em parlin de la quotidianitat de la vida tal com és, gent que potser rastreja la bellesa en els moments que, en principi, no podem tenir-la, com fa James Salter”, cita, després d'haver deixat caure prèviament John Cheever, Denis Johnson o Joan Didion. Ella encara no té un fill literari pròpiament dit, però persegueix veus com la que pugui representar Eva Baltasar (Permagel), “una prosa fresca, que el que escrigui sigui palpable, amb imatges no vistes, i que ho faci de tu a tu, que no em miri per sobre de l'espatlla; on el clima sigui un altre personatge fix; també em perd la forma, interessantíssima sempre”.

I aquesta recerca pot aprendre's? “La part pràctica de l'edició, la creació d'una programació, quan i on posar-hi un llibre, el tiratge, l'edició tipogràfica..., tot això sí, és clar, però la sensibilitat no es pot educar”. I aquí surt l'exemple d'un Jorge Herralde “que era enginyer industrial”, alhora referent professional, com “els clàssics” Beatriz de Moura o Sílvia Querini. Entre els més propers en espai i temps, Aniol Rafel i Eugènia Broggi. “Tampoc som tan diferents als veterans: potser accentuem com a prioritat màxima el gust personal; es creuen el seu catàleg sense fissures ni concessions”.

Un editor ha de, això sí condició sine qua non, saber captar l’air du temps, mecanisme que Riera diu que en part té integrat pel seu ja vell (?) ofici de periodista i per estar generacionalment immersa a les xarxes socials, de les quals ella admet ser una early adopter, de quan encara no hi havia ni aplicació per mòbil de Twitter. “Ni que siguin tres persones, la Xarxa m'ajuda a captar les preocupacions de la gent i també la de la meva generació”, companys d'època que, admet, “llegeixen molt poc: són molt intel·ligents i molt bons en la seva feina, però no llegeixen i s'autoflagel·len per això; i després, ho volen arreglar abordant Anna Karènina a l'estiu i l’acaben deixant, és clar”. Són gent que “arriba esgotada a casa, amb la feina que els desborda i que desconnecten només amb Netflix o sortint de copes, mai obrint un llibre… Per a això, necessites creuar-te en la teva vida amb un boig de la lectura, amb la teva bibliotecària”, joguineja amb el seu propi passat. I és important fer-ho això de llegir, perquè “aprens més de la vida llegint que vivint-la; trobes lliçons en la vida dels altres; el que llegeixes et modifica una mica la teva, si ets mínimament sensible”.

“La novel·la és una suma de mentides el resultat de les quals és la veritat”, sostenia el gran Juan Rulfo. Però la jove editora discrepa: “En la vida hi ha menys veritat que en les novel·les sobre aquesta vida perquè si no, per què escriure-les?”. Conseqüència: Un és el que llegeix, que deia Joseph Brodsky? Noia de caràcter, també matisa el Nobel: “Un és el que viu, primer de tot, però el que vivim es complementa o modifica amb el que llegeixes”. O sigui, que el que llegim ens canvia la vida… “O, almenys, la conforma d'alguna manera… Quina responsabilitat ser editor, no li sembla?”.