“La Rambla buida i en silenci és el més aterridor que he vist en la meva vida”

“I, de sobte, van passar una dotzena de mossos i policies de paisà, molt nerviosos, i ens van dir que ho deixéssim tot tal com ho teníem. Soc l’amo, amb els meus germans, del Kiosko Universal, de la Boqueria, i estàvem recollint. Devia haver passat una mitja hora de l’atemptat. Tot estava per terra: plats, taules, menjar, tamborets. Els clients van fugir i tot va rodar. Vaig contestar als agents que no ho podíem deixar així i em van dir: ‘Sisplau, marxeu, companys; acompanyeu-nos!’ Ens van portar a un bar de tapes que fa cantonada amb el mercat. Els amos són russos i gairebé no hi tenim relació. Estava pleníssim. Van oferir a tothom aigua i menjar. El seu comportament, com ho va ser especialment el dels pakistanesos, va ser extraordinari. Poc després vam saber que els mossos buscaven el terrorista. El més lògic és que quan fugia passés just pel costat de l’Universal.

Sembla mentida: la sensació que tens és por i després deixes de tenir-ne. No et preocupa el que passarà, sinó el que està passant. No vèiem gairebé res des del bar. Però tampoc hi havia gaire per veure: no hi havia ningú. Policies, algun cotxe i les víctimes. Al cap de mitja hora, una dotzena de policies, armats, van venir a treure’ns a sis de nosaltres. Va ser bastant heavy. Ens van envoltar en cercle i ens van escortar fins al perímetre de seguretat. Anaven mirant per tot arreu com si tinguessin por que en qualsevol moment passaria alguna cosa. Però se te’n va la por: simplement penses en el minut següent fins a arribar a la cantonada. I simplement a viure, viure, viure. Vam veure la gent al darrere dels vidres dels altres bars i botigues i de les finestres de les cases. Semblaven maniquins, com en pel·lícules de ciència-ficció. Amb la mirada perduda. Tots mirant-nos. Crec que vam ser dels primers a ser evacuats.

Ens van acompanyar fins al carrer dels Àngels, al Raval, i d’allà me’n vaig anar caminant cap a casa. Segurament estava commocionat. Més enllà del perímetre, la ciutat tenia un ambient estrany, però seguia amb relativa normalitat. Em semblava impossible que la resta del món seguís funcionant i que a la Rambla no hi hagués ningú. Tinc 57 anys i hi vaig cada dia des de fa 42 i mai, ni a les tres ni a les cinc de la matinada, l’havia vist buida i en silenci. Ni nevant ni plovent. És de les coses més aterridores que he vist mai. A més de veure les víctimes, el que causa més impacte psicològic és això. Em va fer l’efecte que el món s’havia acabat. Vaig arribar a casa, em vaig dutxar, em vaig relaxar, vaig engegar la tele i vaig començar a veure la mateixa història una altra vegada. Em va venir la sensació de buit i vaig plorar. Havia passat una cosa horrorosa i tu no ets ningú i no hi tens res a fer. I penses: ‘I ara he de sopar i anar a dormir?’

“Vam estar cinc treballadors i jo al soterrani del bar, de 16 metres quadrats, mitja hora”

Semblava una guerra. Em recordava les imatges que veiem dels països en situacions bèl·liques. Però, és clar, una cosa és veure-ho a la tele i una altra de molt diferent quan ho vius. És una altra història. No té res a veure. La gent estava passejant, tranquil·la, i en tot just un minut, un segon, plas! Et canvia la vida. Em podia haver tocat a mi. Sobre les cinc de la tarda, surto sovint a fer un cigarro, però aquell dia era al soterrani del Kiosko, on tenim les neveres i rentem els plats. Els nois, uns cinc cambrers, van baixar dient que havien sentit trets. Vam estar sis persones al soterrani, d’uns 16 metres quadrats, mitja hora sense saber què passava. Teníem molt mala cobertura. Jo vaig pujar un moment a recollir la caixa i vaig tornar a baixar. El mercat estava buit. Després vaig treure el cap a la Rambla. Vaig veure les víctimes. Em van ordenar entrar i vam començar a recollir.

“La gent, darrere dels vidres, semblaven maniquins. Semblava ciència ficció”

Vam tornar a obrir dissabte. Els turistes van reaccionar molt bé. Va ser un dels dies que més a gust he anat a treballar: poder netejar i recollir. Una victòria. Igual que va ser un alliberament que retiressin les flors i l’excessiu espectacle mediàtic. L’atemptat m’ha portat a reflexionar molt. Barcelona se n’ha oblidat. I fins a la propera. No està a les nostres mans evitar una cosa així si no es resol d’origen. Sí, recordem l’aniversari, però ja està. No sé si és per memòria selectiva o pel que sigui. Els atemptats formen part del paisatge. És trist però és així.

Em vaig sentir més a prop dels comerciants de fora que dels barcelonins. La gent de Barcelona no s'estima la Rambla com diu que se l'estimava"

Al principi em va fer mal aquest punt d’hipocresia. Els primers 15 dies tothom va plorar i es va bolcar en la Rambla i va deixar de ser aquesta zona empestada on la gent guai no va perquè és plena de guiris. Però la gent de Barcelona no estima la Rambla com deia que l’estimava. No se la sent seva. Ho sabem els que hi treballem i hi vivim. I ara la situació és exactament igual que abans. Els que tenim comerços sempre critiquem una mica els locals de souvenirs, els dels pakis i de la gent de fora que obre negocis. És un debat una mica ximple, això de què ha de ser la Rambla, què ha de vendre. O d’ordenar. Però ordenar què? La Rambla és de tots: va per lliure i és un reflex del món. Aquell dia em vaig sentir més proper als comerciants de fora que a la gent de Barcelona en si. I penses: al cap i a la fi aquests són els meus companys i els ha passat el mateix que a mi”.