No s’estigui de citar Churchill

“Diuen que ningú és perfecte i també que la pràctica et fa perfecte. Voldria que es posessin d’acord”, va ironitzar Winston Churchill sobre els qui jugaven amb la contradicció. És possible que es referís als qui parlaven d’ell, perquè si alguna cosa va aconseguir en vida aquest líder va ser provocar sentiments contradictoris sobre la seva persona i les seves polítiques. Hi ha incomptables documents de tot tipus que ho reflecteixen. Des dels seus propis llibres, que li van valer el premi Nobel de literatura pel seu domini de la descripció històrica i la seva oratòria, fins a biografies, assajos, documentals, sèries i pel·lícules, com la recent El instante más oscuro.

Aquest anglès va ser tan excessiu en tot que els seus estudiosos van publicar un volum de falses citacions perquè deixessin d’atribuir-li el que mai havia dit. I és que Churchill va bé per a tot. I encara que és cert que en la seva dilatada vida pública va donar via lliure suficient per facilitar-ho gràcies a les seves prolífiques brometes, sentències, sarcasmes i ocurrències, també ho és que recelava d’aquest tipus d’esments advertint que era bo que aquestes recopilacions les llegissin les persones sense formació.

L’aparició de Quim Torra en el que es pretenia que fos el rèquiem del PDeCAT amb una fotografia, a la butxaca superior de l’americana, del gran vencedor de la Segona Guerra Mundial va fer que uns quants especulessin sobre quin n'era el motiu. “Em donarà força. No surrender”, va explicar el president de la Generalitat relacionant la seva necessitat i la de l’independentisme amb el mètode del premier britànic per insuflar ànims als seus compatriotes durant aquells llargs i dramàtics anys en què va insistir incansablement que mai, mai, mai cal rendir-se.

És obvi que el paral·lelisme històric és una exageració en tota regla. Malgrat les expressions bèl·liques que s’han encunyat tant des de Catalunya com des d’Espanya, no hi ha res que aguanti la comparació. Per sort. Com tampoc serveix relacionar la nostra situació amb la d’Irlanda del Nord, malgrat els qui insisteixen des de fa mesos del risc d’“ulsterització”, que més aviat sembla que sigui el que volen que no pas que respongui a la realitat. I alguns fan molt perquè es compleixi el seu pronòstic.

Fa setmanes que recorro la península Ibèrica, de nord a sud i d’est a oest, per contrastar si el procés ha trencat famílies i ha distanciat amics. I encara que n’he trobat alguns casos, tot i que acumulaven raons prèvies d’un altre tipus per a la situació de tensió, la veritat és que el seny s’imposa a la intransigència. I, de fet, es decreta el silenci del grup abans de permetre que aquest gran disbarat ho arrasi tot. Que siguin prudents els polítics de tots dos bàndols perquè és a ells als qui assenyalen els ciutadans, molt més assenyats que els seus representants. Tant independentistes o simpatitzants com constitucionalistes o unitaris. Els uns, per decepció, perquè no s’han complert les promeses; els altres, per la seva poca capacitat de previsió. I tots, per incompetència, per no voler dialogar ni afrontar el problema.

Mentrestant, una tensió partidista disparada va cavant unes trinxeres irreconciliables. Puigdemont ha retrobat en Casado la sabata que li encaixa al peu i que li havia desaparegut ara que havien fet fora Rajoy de la Moncloa. I l’aznarista ha recuperat per a l’eix del conservadorisme espanyol la baula perduda que tant rèdit electoral els havia aportat. La prova la tenim en la cita a Barcelona de l’executiva del PP per demostrar que el partit torna al camí conegut: treure pit sense entendre el conflicte.

Puigdemont, coneixedor de la tendència ciutadana a desconfiar dels partits, busca la seva pròpia alternativa engendrant un moviment substitutori. I com que per fer-ho necessita una base legal i consolidada, ha intentat apoderar-se de l’estructura del mateix artefacte que volia dinamitar. Apartada la Duran Lleida del PDeCAT, segons la seva descripció de Marta Pascal, els associats li responen a la catalana: sí però no. Independència però no immediata, transparència però no connivències, primàries però no designació a dit. La cita es va posar tan interessant que algun assistent va recordar Churchill evocant que una nació que oblida el seu passat no té futur. I certs assessors reapareguts de l’expresident semblen decidits a voler esborrar la història del seu partit, potser perquè també forma part del seu propi currículum. I no necessàriament pels seus millors moments ni les seves pàgines més brillants. En ells sembla que habita la constant persecució de l’èxit. Aquest horitzó, que consisteix a anar de fracàs en fracàs sense perdre l’entusiasme. També ho va dir Churchill. El líder que va canviar el rumb de la història, segons Boris Johnson. El que va definir el fanàtic com aquella persona que no canvia ni d’opinió ni de tema. El referent en què es va escudar Puigdemont per negar-se a concedir entrevistes a mitjans espanyols perquè tampoc ho va fer durant la guerra l’home que va tolerar i va apuntalar Franco.