Menteix, que alguna cosa queda

Aquests dies he viscut una situació que, més enllà que hagi pogut ser desagradable per a mi i el meu entorn més directe, posa de manifest fins a quin punt alguns sectors, en aquest cas, de l’independentisme han fet seva la màxima del “tot s’hi val”. La societat catalana viu immersa des de fa mesos en un voràgine de polarització, d’enfrontament dialèctic, que mai havíem experimentat. Alguns líders independentistes han radicalitzat el seu discurs, la qual cosa no significa que facin una defensa més profunda i constructiva dels seus arguments, més aviat tot el contrari: com que la veritat s’imposa, cada vegada és més senzill l’exabrupte, les faltes de respecte, l’insult i la mentida. A qui pensa diferent, a qui discrepa des dels arguments, cal fer-lo callar.

Diumenge vam veure unes imatges d’un cotxe que, sense control, envestia la plantada de creus grogues que ocupen la plaça Major de Vic. Aquest fet, censurable, ha provocat una nova mostra de la hipèrbole en què viuen els processistes. Sense saber encara què havia passat realment, sense saber si hi havia una motivació ideològica, les xarxes socials, els mitjans afins i els responsables polítics s’han llançat a una persecució del conductor. L’alcaldessa de Vic va dir, d’entrada, que interposaria una querella per delicte d’odi, ni més ni menys! Sorprèn que davant de les reiterades queixes contra l’Estat per fer interpretacions excessivament restrictives de la llibertat d’expressió, en sentit ampli, i per una aplicació fàcil del Codi Penal, la primera reacció hagi estat demanar que s’apliqui tot el pes de la llei sobre el conductor. És cert que el cotxe es va abraonar sobre la plaça, on hi havia gent caminant, encara que les úniques damnificades fossin les creus grogues que ocupaven aquest espai públic. He manifestat en diverses ocasions com la presència omnipresent de creus, llaços i cartells és un exercici abusiu de la llibertat d’expressió, mentre que es promou i s'exerceix des de les institucions públiques (que cal recordar que no són titulars de drets fonamentals). Es tracta, més aviat, de l’apropiació d’espais públics i comuns d’una banda de la societat emparada per les institucions de tots.

Aquesta hipèrbole, com deia, es trasllada a tertúlies, a diaris i a les xarxes. A Catalunya hi ha mitjans privats, convertits en referents informatius, amb el suport de grans contribucions públiques i absolutament entregats a la causa, que menteixen en les seves informacions, i ho fan sense cap mena de rubor. Fer trampes amb dades que són públiques és molt complicat perquè una contrastació bàsica serveix per desmuntar-les. Però això no els impedeix seguir en la seva tasca paraperiodística, contribuint a mantenir la bombolla processista. A més, hi ha mitjans digitals que, amb el pretext de la defensa de la República (sí, la que no ha arribat a existir), creen notícies –o sigui, se les inventen– amb l’objectiu d’enverinar el debat i de falsejar la realitat. Alguns diran que també hi ha mitjans “espanyols” que fan el mateix. Sens dubte. I són igual de nocius. El que passa és que un moviment que diu que és democràtic, més que qualsevol, que defensa els drets i les llibertats fonamentals, no ho pot pretendre només per als seus. L’estratègia de desprestigiar els dissidents o presentar com a certes realitats que no ho són és un exercici molt vell i a l’ordre del dia, que practiquen, per exemple, Trump, Orban o Salvini. Si ningú donés credibilitat a aquests mitjans, no passaria res, moririen d'inanició. No obstant això, alguns líders intel·lectuals independentistes els aclamen i els utilitza com a instruments per assenyalar els qui, exercint la nostra llibertat d’expressió, intentem explicar que som molts els catalans que no ens identifiquem amb aquest “poble” excloent, amb aires de superioritat, que mira la resta, sigui qui sigui, per sobre de l’espatlla. La virulència és creixent perquè, davant de la falta d’arguments (ningú ha reconegut que Catalunya tingui dret a l’autodeterminació, que a Espanya hi hagi presos polítics o que Espanya reprimeixi la seva ciutadania), opten per: “Menteix, que alguna cosa queda”. La independència és un projecte legítim, emparat per la Constitució; el processisme és una estratègia política legitimada per certes elits polítiques que ha trencat els pactes de convivència.

La que escriu aquestes línies sempre s’havia sentit orgullosa de ser catalana: una societat oberta, mestissa, plural, tolerant i europea. La societat que els sectors més rancis de l’independentisme volen construir sí o sí no casa amb aquests valors. Afortunadament, som molts, tant d'un espectre ideològic com de l'altre, els que hem reaccionat. Perquè en cap projecte polític no tot s'hi val: el respecte i la convivència s’han de preservar.