Per què oblidem els llibres que llegim

És força habitual recordar els llocs on hem llegit: sobre la tovallola a la platja i prop d'uns pins; en unes graderies en un parc d'atraccions; en un apartament minúscul des d'on se sentia passar el tren; a la taula de la cuina de la casa familiar. Però costa una mica més recordar quin llibre vam llegir en aquell lloc, qui n'era l'autor o com era l'argument, tot i que de vegades ens ve al cap que tenia la portada vermella o que era una edició de butxaca.

És a dir, conservem records de la sensació física de llegir, però menys del que hem llegit. “Gairebé sempre recordo on era i recordo quin era el llibre. Tinc en ment l'objecte físic”, explicava Pamela Paul, editora de The New York Times Book Review, a Julie Beck en un reportatge a The Atlantic. I afegia: “Recordo l'edició, recordo la portada, normalment recordo on me'l vaig comprar o qui me'l va regalar. El que no recordo —i és terrible— és tota la resta”. “El que tinc més present de la col·lecció de contes de Malamud El barril mágico és la càlida llum del sol que entrava a la cafeteria on me'l llegia els divendres, abans d'entrar a l'institut. Li falten els punts més importants, però ja és alguna cosa. La lectura té moltes facetes, una pot ser la barreja indescriptible, i naturalment fugaç, de pensament i emoció, i les manipulacions sensorials que es produeixen en el moment de llegir i que després s'esvaeixen. Fins a quin punt la lectura és llavors una mena de narcisisme, un marcador de qui eres i de què estaves pensant quan et vas trobar amb un text?”, escriu Ian Crouch a The New Yorker sobre el fet de llegir i oblidar el que s'ha llegit.

Hi ha afortunats que són capaços de recordar les trames de les pel·lícu­les, les sèries i els llibres, però per a la majoria, com escriu Beck, és “com omplir una banyera, submergir-s'hi i després veure com l'aigua se'n va pel desguàs: pot deixar una fina pel·lícu­la a la banyera, però la resta ja no hi és”. Hi ha algunes raons científiques que ho expliquen, i tenen a veure amb el que s'anomena “corba de l'oblit”, que és la velocitat amb la qual oblidem una cosa, i que és més intensa durant les primeres 24 hores després d'haver après alguna cosa, tret que es repassi. Això explicaria que els llibres que es llegeixen d'una tirada, o les sèries que es devoren en una sessió, s'oblidin més fàcilment: no s'ha fet treballar la memòria de recuperació.

Els llibres i sèries que es devoren d’una tirada s’obliden més fàcilment: no es fa treballar la memòria de recuperació

De fet, se sap que els qui consumeixen una sèrie veient un capítol a la setmana o al dia la recorden millor que els qui la veuen tota sencera en un dia. Llegir un llibre d'una tirada de vegades suposa oblidar-lo abans perquè només està funcionant la memòria de treball, no hi ha repàs. En part sempre ha estat així, però segons Jared Horvath, investigador de la Universitat de Melbourne, que cita Beck, “la manera en què ara es consumeixen la informació i l'entreteniment ha canviat el tipus de memòria que valorem”. Ara la memòria de recuperació és menys necessària, en part gràcies a internet i, en canvi, per Horvath, la memòria de reconeixement és més important. La possibilitat de tenir accés a la informació fa que no calgui memoritzar-la. Això ho dona internet, la gran biblioteca global, però també alguns dels seus antecessors, com els llibres, els cassets o els VHS. De fet, Sòcrates ja es va mostrar en contra de “l'ús de les lletres”, com una mena de memòria externa que faria que no es memoritzés res. Avui coneixem aquesta reticència del filòsof davant de la lletra escrita, i de tot el seu pensament, gràcies als diàlegs de Plató, que van quedar recollits per escrit.

La “corba de l’oblit” és la velocitat a la qual oblidem. És més intensa en les primeres 24 hores si no es fa un repàs

A Contra la lectura, la professora i assagista Mikita Brottman recupera aquest fragment d'A la recerca del temps perdut, de Proust, un gran explorador de la confluència entre lectura i memòria: “Un llibre que vam llegir no roman unit per sempre només al que hi havia al voltant nostre; també segueix unit fidelment al que nosaltres érem llavors, i ja només el pot tornar a sentir, concebre, mitjançant la sensibilitat, mitjançant el pensament, la persona que érem llavors”. Brottman també cita les memòries d'Azar Nafisi, Leer Lolita en Teherán, on escriu: “Si un so es pogués guardar entre les pàgines de la mateixa manera que s'hi guarda una fulla o una papallona, diria que entre les del meu Orgull i prejudici, la novel·la més polifònica de totes…, hi ha amagat, com una fulla de tardor, el so d'aquella sirena [antiaèria]”. Aquesta relació amb els llibres llegits i de vegades oblidats explica l'existència de les memòries bibliòfiles. El llibre de Brottman pertany en part a aquest gènere, Llegir Lolita a Teheran, completament. És un gènere que té el seu propi acrònim: Bob (book of books).

Pamela Paul va començar el seu als 17 anys. Sobre aquest diari de lectures ha escrit My life with Bob: Flawed heroine keeps book of books, plot ensues [La meva vida amb Bob: l'heroïna defectuosa porta un llibre dels llibres, segueix la trama]. Segons recollia un article a The Financial Times, estem en un bon moment per a les bibliomemòries. Lucy Scholes ha escrit sobre el gènere: “Una bibliomemòria és una invitació oberta a buscar als prestatges de la biblioteca d'una altra persona; una oferta que jo, i clarament també molts d'altres, trobo difícil de rebutjar”. El capítol de l'expurgació de la biblioteca del Quixot sempre s'ha llegit com una crítica literària més o menys camuflada, també com una declaració de les fonts del Quixot, però és també una llista de llibres llegits, és a dir, una bibliomemòria. I la voluntat de recollir la seva biblioteca essencial va ser el primer impuls que va portar Ismael Grasa a escriure La hazaña secreta, un llibre que, entre moltes altres coses, és un diari de lectures. Alberto Manguel ha conreat el gènere amb uns resultats brillants. A Packin my library escriu que escriptors i lectors sempre s'han preguntat si la literatura té un paper en la formació d'un ciutadà. Lucy Scholes respon que “en la seva exploració de la relació simbiòtica entre la vida i la literatura, la bibliomemòria sembla ser un crit de guerra afirmatiu”.

Aloma Rodríguez és escriptora i membre de la redacció de Letras Libres.