El pecat original

El que comença amb mal peu no pot acabar bé. Les actuacions judicials contra els líders independentistes estan marcades per un pecat original polític que està fent importants estralls en la justícia. En desplaçar un problema eminentment polític als tribunals, s’han generat uns espais de confusió entre justícia i política que ho contaminen tot. La decisió del jutge Llarena de retirar l’euroordre que ell mateix va cursar és un embolic més d’un procés viciat d’origen. Plena d’ombres, la instrucció judicial qüestiona seriosament el principi d’igualtat davant la llei quan estem a les portes del judici oral.

Per què hi renuncia Llarena? Evidentment, per discrepància amb la interpretació del Tribunal de Schleswig-Holstein i la justícia belga, que acusa de curtcircuitar la cooperació internacional. Una perillosa afirmació que apropa el jutge a veus de la dreta que han demanat la sortida de Schengen. L’argument de Llarena remet al principi de confiança mútua sobre el qual s’hauria de basar l’euroordre, que donaria per fet que els sistemes judicials de cada país comparteixen i respecten els criteris fonamentals que regeixen a la Unió. Però l’euroordre distingeix entre els delictes d’entrega automàtica i els que requereixen que siguin homologables a la legislació del país implicat. I és aquesta cautela la que porta els jutges alemanys a constatar, cosa que molts juristes comparteixen, que no s’aprecia la violència necessària i la intenció d’assaltar el poder de l’Estat per poder parlar de rebel·lió.

L’argument central del Tribunal alemany és que amb el relat de Llarena es podrien posar en qüestió drets fonamentals d’associació, de manifestació i d’expressió, perquè ni tan sols s’aprecia que els fets arribessin al grau de “desordres públics”. Els carrers estan agitats a Europa en aquests temps de malestar. El rebuig a l’entrega constata una dimensió política que és el que obliga a condicionar-la: no són delinqüents comuns. I, en certa manera, Llarena ho valida en retirar l’euroordre. La seva decisió té un gran component polític i subjectiu. És la defensa de l’honor de la justícia espanyola davant d’una presumpta humiliació per part d’un tribunal exterior. Però l’honor és patrimoni de l’ànima, i no instrument de la justícia.

I posats a defensar l’honor tacat d’un instructor qüestionat, el que no s’entén llavors és per què el jutge, si tan convençut està que el tribunal alemany s’ha saltat les regles del joc, no presenta un recurs davant del Tribunal de Justícia europeu. Dubta dels seus arguments? Té por d’un altre fracàs? I encara és més estrany que opti per rebutjar el lliurament de Puigdemont i renunciï a seguir promovent l’extradició a Espanya dels set fugits. Pot un jutge en exercici de la seva responsabilitat renunciar a perseguir aquelles persones que acusa en ferm d’un delicte? Llarena, en retirar l’euroordre, deixa amb llibertat de moviments els set acusats, però amb una limitació: els condemna indirectament a no tornar a Espanya en 20 anys, alhora que els suspèn dels seus càrrecs, amb la qual cosa afirma el caràcter polític de l’exili, que s’ha estat negant des que va començar el serial judicial.

La confusió entre justícia i política s’intensifica quan es furga en les raons de Llarena per no acceptar el lliurament de Puigdemont per malversació: el potencial paper polític de l’expresident si tornés, ja que recuperaria els drets polítics per la menor gravetat del delicte del qual se’l podria acusar i, evidentment, les difícils condicions de celebració d’un judici amb responsables dels mateixos fets acusats de delictes diferents. Però aquest últim factor no el salva la retirada de l’euroordre. En certa manera, és més feridor: uns són a la presó i els altres, en llibertat fora del país.

Dia a dia s’estén la impressió que Llanera està atrapat en la seva obsessió per construir un relat de rebel·lió. Una vegada més, tenim al davant una altra conseqüència del mateix pecat original: la confusió entre política i justícia en la reacció institucional contra l’independentisme. El president Sánchez ha establert com a prioritat buscar una via política per canalitzar la qüestió catalana. Les conseqüències de l’estratègia judicial que el seu antecessor Rajoy i la seva vicepresidenta van teixir des de la Moncloa –i Sánchez va avalar– dificulten enormement la sortida política, que és, precisament, el que Europa està esperant.