Qui era Sòcrates?

De la mateixa manera que els homeristes (humoristes o no) encara breguen per saber com va néixer la poesia homèrica, qui la va fer, qui la va divulgar i quanta gent hi va intervenir, i si la Ilíada és del mateix autor que l’Odissea o és un altre, així mateix els hel·lenistes discuteixen amb braó qui va ser Sòcrates, què va ensenyar exactament, quina vida va dur a terme, i moltes més coses, totes enigmes lògics en qualsevol persona que vagi néixer cap a l’any 469 i traspassar cap a l’any 400. (Cap lector meu no m’obliga a precisar si va ser abans o després de l’era cristiana!)

Com passa amb tots els homes notables de l’Antigor, posseïm diverses fonts per fer-nos una vaga idea de qui va ser i què va fer Sòcrates: en parla Aristòfanes a Els núvols —tot i que se’n riu, no eren precisament enemics, ans tot el contrari—; Plató és el que més coses ens en diu —uns quants diàlegs serien reproducció del pensament socràtic; d’altres ja serien de collita pròpia—; Xenofont s’equivoca tot sovint, però és qui fa un retrat personal, i de la mort de Sòcrates, més complet i impressionant; i Aristòtil, que no el va conèixer directament, en parla a diverses obres, entre elles la Metafísica, més aviat per puntualitzar un pensament que encara li semblava, al d’Estagira, gairebé prefilosòfic, si es pot dir així: al cap i a la fi, els naturalistes presocràtics, Tales, Heràclit o Parmènides, van ser els primers que van fer-se la pregunta per l’ésser, a més de preguntar-se pel cosmos.

Resulta, doncs, que la benemèrita Fundació Bernat Metge ens acaba d’oferir el segon volum de les Vides i doctrines dels filòsofs més il·lustres, de Diògenes Laerci, en edició admirable, com tot el que ha fet i el que farà si la roda li és favorable, l’hel·lenista Sergi Grau (Barcelona, Fundació Bernat Metge, 2018). Aquesta segona entrega porta les vides, habitualment ordenades cronològicament, d’Anaximandre fins a Plató (Llibres II i III de les Vides). És segurament el volum més important de tots, atès que s’hi beslluma l’evolució del pensament filosòfic entre els naturalistes i Plató (passant per Sòcrates), és a dir, allò que falsament s’havia considerat “el pas del mite al logos”, equivocada expressió encunyada per Wilhelm Nestle: és com si consideréssim Newton un mitògraf pel sol fet que va parlar de la terra i les estrelles.

Diògenes Laerci presenta Sòcrates seguint el seu model per a quasi totes les Vides, és a dir, què sabem de la seva vida, quin és el seu pensament, quina innovació va significar en el camp de la filosofia grega, i una sèrie d’epigrames, quan n’hi ha, per acabar. Per Diògenes coneixem un Sòcrates diferent del de Xenofont i fins i tot de Plató, molt anecdòtic, en el benentès que les anècdotes són el suc i el bruc de tota personalitat: ahir i avui. Per ell sabem que la seva dona, Xantipa, era intractable —va ser la fundadora del moviment Me Too a Atenes—; que parlava tan bé com els sofistes, però va inaugurar una altra manera de preguntar-se per les coses, i no cobrava mai diners per les seves lliçons; que molta gent es reia de la seva lletjor i de com portava la túnica apedaçada; que potser només va viatjar en missions de guerra; que tenia molta paciència —així ho diu igualment el Convit, de Plató—; que no es deixava vèncer per la sensualitat —també per Plató sabem que no el va guanyar la voluptuositat davant Alcibíades, home de gran bellesa, cosa que va generar —que en som, d’antics!— la dita catalana: “De quin pa en fas rossegons”—; que li relliscaven els insults dels detractors i no es va ofendre gens per les pulles d’Aristòfanes; que “lloava l’oci com el més gran dels guanys” —així van heretar-ho els intel·lectuals de Roma i els catòlics, no Luter, més tard—, i que va ser condemnat a mort per la denúncia d’una colla, amb arguments diversos: Ànitos, per trobar Sòcrates de poca importància l’activitat dels artesans; Licó, en nom dels rètors, potser perquè els espatllava el negoci; Melet, en nom dels poetes, perquè, com després llegim a Plató, considerava la poesia molt inferior a la filosofia; d’altres, els més fatus, li van recriminar que rondés la jovenalla, cosa que al capdavall feia una bona part dels ciutadans acabalats d’Atenes.

Aquestes darreres pàgines de la Vida de Sòcrates, dins les Vides de Diògenes Laerci, són segurament el millor d’aquest capítol: el biògraf lamenta la mort del savi honorable i aporta un epigrama d’Eurípides: “L’heu mort, l’heu mort, el saviàs, / el rossinyol de les Muses, que no feia cap mal”. O aquests versos del mateix Diògenes: “Beu ara del casal de Zeus estant, Sòcrates! Car a tu ben del cert / el déu t’ha dit savi, i la saviesa és divinal. / Dels atenesos, sí, n’has rebut només cicuta: / però són ells que se l’han beguda tota per boca teva”.

Plató, la vida del qual tanca aquest volum, va ser el més eficaç dels divulgadors i multiplicadors de l’obra de Sòcrates. I és un fet que la famosa dita socràtica “Només sé que no sé res” va consistir, des del segle V, en l’insuperable punt de partença per començar i recomençar l’activitat nobilíssima de la filosofia: avui, com llavors, consisteix a pensar des de l’òptica de l’atopos, és a dir, l’ésser singular que no participa de les tronades opinions de la plebs i del comú.