Esclar, per això és clar ‘perxò’

Algun problema deu tenir l’Institut d’Estudis Catalans amb les aglutinacions, perquè si hi ha hagut grans oblidades en les darreres reformes i ampliacions del diccionari han estat les paraules formades per la unió atrevida de diversos mots, un estratagema que ni és nou a la llengua, ni apunta que deixarà d’existir, atesa la tendència actual a recorre-hi en l’escriptura apressada de les xarxes socials i la força innegable que tenen les paraules fetes d’aquesta manera. Per algun motiu difícil d’entrellucar, l’omissió dels espais entre mots (i per tant la conversió d’una estructura complexa en un sol element lèxic) fa guanyar en connotació i afegeix contundència, com ara amb la moda creixent d’escriure filldeputa en lloc de fill de puta, com si sense espais entremig es pogués ser més fill de puta que si prou.

Per algun motiu, deia, a l’IEC deixen de banda aquesta via de formació de mots a l’hora d’incorporar innovacions al diccionari, i és més fàcil que penetrin termes procedents del castellà o de l’anglès, o bé formats a través de sigles i acrònims, que no pas a partir de l’ajuntament de mots ben catalans. I això que n’hi ha una bona colla, sobretot adverbis, que són fàcils de descompondre per veure’n l’origen segregat: potser, també, almenys, gairebé, alhora, aleshores, enmig, tanmateix, sobretot, enrere, enlloc; i d’altres de menys evidents, però al capdavall compostos d’antigor: després (des + aprés), enguany (del llatí medieval hoque anno), abans (ab + ante), etcètera.

D’un temps cap aquí truquen a la porta algunes d’aquestes aglutinacions per ser admeses, vist que s’estan emprant amb abundància i que la negativa a la seva admissió no ha dissuadit ningú del seu ús. Així com amb certs barbarismes mai no admesos hi ha hagut una certa mala consciència en emprar-los, si no una actitud obertament bel·ligerant (la més cèlebre d’aquestes seria barco, amb vivenda i recolzar com a exemples més recents), en el cas de l’ús de les aglutinacions es practica la més efectiva de les desobediències i es fa oïdes sordes a la seva exclusió de la normativa, l’última d’elles amb les noves gramàtica i ortografia. Tant és, doncs, que no siguin correctes, que ningú se n’ha estat a l’hora d’escriure coses com esclar, oitant, sisplau o encabat.

Sempre es pot adduir que l’escriptura totjunt (això m’ho acabo d’inventar) obeeix a una moda i que no aporta cap significació afegida, com passa amb encabat, en què difícilment s’hi troben matisos afegits a en acabat, i per tant és comprensible que no es vulgui donar carta de naturalesa al que és una mera elisió vocàlica que només fa que engreixar el diccionari. Però és clar que el cas d’esclar (ara estic fent un joc de paraules, esclar) és diferent: la frase és clar que votarem expressa una conclusió diàfana fruit d’una evidència, i aquí podríem canviar la mateixa clàusula per és obvi, és evident, com si ho poguéssim demostrar; mentre que esclar que votarem, més enllà de les obvietats verificables, denota seguretat, convicció, fe fins i tot.

Un altre exemple permet veure els avantatges de l’aglutinació i rendibilitzar-ne els efectes. És el cas de la locució per això amb el sentit adversatiu a final de frase, una fórmula que la nova gramàtica sembla incorporar com una modernor però que ja estava recollida al primer diccionari de l’IEC, amb una frase d’allò més ambigua: Va assegurar que hi seria: no hi va anar, per això. És clar que l’exemple és nefast, perquè l’únic element que permet entendre l’ús adversatiu de la locució és la coma, sense la qual tindríem només un equivalent de per aquest motiu, i ja sabem que ja puntuació no és el fort de l’usuari mitjà de la llengua.

Per això deia que convé mirar-se les aglutinacions una mica més de bon ull, perquè no sempre són indignes ni fruit de l’extravagància. No hi tinc gaire fe, perxò.